No sempre és fàcil d'explicar (ni d'entendre) que, en el procés de creació, molts personatges apareixen senzillament per la necessitat de referir-se a un aspecte concret del tema que s'està tractant o en oposició del tema que encarna algun altre personatge. De fet, en la dramatúrgia de creació les coses no apareixen sempre de forma ordenada ni lògica, i sovint els elements que es van integrant de forma gradual apareixen, en la seva totalitat, al llarg del procés íntegre de composició de la peça o l'espectacle. La creació es un procés que pot ser intuïtiu, caòtic i intempestiu, però el que busca, en última instància, és articular aquest caos.

Un altre és el cas de l'anàlisi dramatúrgica a partir d'un text dramàtic, perquè en aquest cas l'exploració parteix d'uns elements perfectament articulats i estructurats en una peça acabada que ha anat acumulant totes les intuïcions, integrant-ne unes, eliminant-ne d'altres, reelaborant-ne moltes, de tal manera que el que tenim a les mans és un sistema tancat perfectament calibrat i equilibrat en el qual cada element ocupa el lloc exacte que li pertoca. És obvi que estic parlant d'obres ben construïdes, modèliques, d'estructura impecable, sigui quin sigui el procés que hagin resseguit per assolir aquesta perfecció estructural, la perfecta fusteria que tota peça dramàtica requereix.

És en aquest segon context de l'obra escrita acabada on parlem d'estructures de personatges ben travades (parlarem més endavant de com sorgeixen les estructures de personatges en el procés de creació d'un text dramàtic), i el cert és que tenim tendència a imaginar les grans estructures de personatges i de temes amb formes geomètriques més o menys perfectes com podria ser-ho, per exemple, aquesta:
Si amb aquesta estructura volgués caracteritzar, per exemple, Hamlet, posaria al mig el personatge de Hamlet i, al seu voltant, aquest cercle de personatges amb els quals ell interactua –Ofèlia, Horaci, Claudi, Getrude, Poloni, Laertes, Rosencrantz i Guildenstern, els enterramorts, el fantasma del pare...–. Les relacions que de debò s'estableixen a l'obra de Hamlet són sens dubte més complexes del que expressa aquest esquema, però aquest esquema permet, com a mínim, explicar alguns dels aspectes que caracteritzen aquesta relació. I, sobretot, ens permetria interrogar-nos sobre l'articulació de l'estructura de subtemes: el personatge central carrega amb el tema central, mentre que el cercle de personatges, que estableixen entre ells vincles menys directes, carregarien temes subsidiaris.

Escena a escena, en canvi, trobaríem estructures de personatges més simples, com les que se solen establir a la tragèdia grega, confrontacions entre dos o tres personatges, que ens permeten visualitzar diferents formes de conflictes:
Podem augmentar a quatre, cinc, sis els personatges d'una escena i els esquemes s'anirien fent més diversos, més complexos segons cada escena, però potser cal recordar aquí que Shakespeare, en les seves peces, juga amb un grup mai superior a sis-set personatges de primer nivell, nombre que coincideix, justament, amb el dels actors principals de la seva companyia. La resta de personatges apareixen de forma sovint puntual i són, pel que fa a l'estructura conceptual, irrellevants.

Cada obra de teatre pot sempre reduir-se a un esquema simple de personatges. Però el principal objectiu d'elaborar aquests esquemes només pot ser assolir la màxima capacitat explicativa; és a dir: una estructura que no resulti reveladora d'algun aspecte concret de l'estructura de subtemes/personatges no té cap mena d'interès. I, d'altra banda, sovint se t'acudeix més d'una forma esquemàtica per explicar diferents aspectes d'una mateixa peça. En aquest sentit, i continuant amb Hamlet, resulta molt reveladora, per exemple, la contraposició generacional de les tres línies masculines que hi apareixen.

Els personatges masculins que apareixen en el nivell I. són Fortinbràs Pare (F), Hamlet Pare (H), Poloni (P), i en el nivell II. són Fortinbràs fill (F), Hamlet fill (H) i Laertes (L). Entre els nivells I. i II. apareixen dos personatges masculines que són el Rei de Noruega i oncle de Fortinbràs (RN) i Claudi, germa de Hamlet pare i oncle de Hamlet fill (C). Surten només dues dones: la primer, Gertrude (G), esposa primer de Hamlet Pare i després de Claudi, que sosté un vincle directe amb Poloni que és la mà dreta de Claudi; la segona, Ofèlia (O), enamorada de Hamlet, filla de Poloni i germana de Laertes (el paper de les dones en la dramatúrgia clàssica és massa complex com per resoldre'l aquí en un parell de línies, hi tornarem en properes entrades).
L'estructura generada a partir de Fortinbràs pare és una estructura mirall de la generada a partir de Hamlet pare. Els dos reis legítims han mort en circumstàncies ben diferents: el primer (F) en un duel perfectament legal, el segon (H) segurament assassinat (Hamlet fill no pot esvair els dubtes fins que ho demostra amb la pròpia mort). La corona dels dos, tots dos amb un fill massa jove per governar, passa al germà del rei mort (que és de més edat i més apte per a governar, tal com ho establia, en molts casos, el dret de successió durant el feudalisme). Fortinbràs fill, finalment, heretarà la corona del seu oncle de forma legítima. I és precisament aquí on comencen els dubtes de Hamlet. Si no es rebel·la contra Claudi, heretarà la corona il·legítima d'un usurpador; si es rebel·la sense cap prova (com és el cas), semblaria davant dels ulls de tothom un usurpador. L'última línia, molt interessant, és la de Poloni-Laertes, que curiosament representen la raó política (P) i la legitimitat que atorga el poble (L), i totes dues es mostren en la seva forma més il·legítima, com a una política enganyosa i astuta aliena al bé comú (P), i com a revolta i traïció (L). 

En tot cas, el més interessant és veure la quantitat de cadàvers amb que Shakespeare decora la seva estructura de personatges, tots ells representen subtemes fracassats respecte a l'eix conceptual central que és la legitimitat de govern:
Es bastant obvi que, davant d'aquest esquema de decessos, Shakespeare ens està indicant una idea ben clara, sobretot a partir del moment que Fortinbràs arriba a la cort de Dinamarca, quan molts dels cadàvers són encara calents i a l'escena del crim (com en una pel·lícula de Tarantino) i, senzillament, s'encasqueta la corona. Que l'obra gira, en negatiu, al voltant de la legitimitat en el poder i les formes del bon govern, no és una deducció pas arriscada.

Tornem a reclamar, doncs, el valor explicatiu de les estructures de subtemes / personatges i a insistir en el fet que en cap cas postulem l'existència d'estructures estàndard aptes per a totes les obres. Cada obra, justament, explora la seva originalitat des de tots els punts de vista possibles. ¿Hauríem d'esperar menys d'una estructura de subtemes / personatges?

Pablo Ley
27.3.2020

Share by: