13_personatges: els eixos temporal i jeràrquic
Tot i així, en la recerca d'estructures de subtemes / personatges possibles, hi ha un esquema que té una aplicació força generalitzada i és el dels eixos temporal i jeràrquic.
L'eix temporal (horitzontal) ens serviria per situar conceptualment l'esdevenir de les generacions i, de fet, són moltes les obres que articulen la seva estructura de personatges contraposant-los per edats. L'esquema bàsic seria (començant pels més grans per tal de seguir la direcció de la fletxa del temps): ancians-adults-joves. Però podríem afinar una mica més en l'objectiu de visualitzar les qualitats associades a les diferents edats i, la divisió, potser, seria aquesta: ancians (70-90), adults en trànsit a la vellesa (50-70), adults en la plenitud (30-50), joves (20-30), adolescents (15-20), preadolescents (10-15), nens (1-10). Els talls són òbviament arbitraris, i podríem afinar encara més. No és el mateix un home de 70 que un de 90. No és el mateix un adult de 30 que un de 40 o un de 50. No és el mateix un jove de 20 que un de 25 o de 30. La vellesa s'associa de vegades a la saviesa, d'altres al deteriorament i a la demència (pensem en el Rei Lear... la pèrdua de la saviesa del qual el mena a la follia). L'edat adulta està associada a l'acció, el poder i l'acumulació progressiva d'experiència i és en els personatges situats en aquestes edats que sol recaure el pes majoritari dels conflictes. Pensem, però, en les diferències que hi ha entre un home d'acció, un militar, per exemple; o un home de poder, un polític; o un home de coneixement, un científic, un artista. Tractem de fer un repàs dels personatges que ens venen a la memòria... Edip, Creont, Tirèsies... Ricard III, Otel·lo, Macbeth, Hamlet, Romeu... Trèplev, Trigorin... L'edat determina en gran mesura la psicologia, però encara determina amb més contundència la rotunditat dels valors conceptuals que encarna el personatge.

He deixat al marge, de moment, els personatges femenins perquè en la literatura dramàtica clàssica, decididament patriarcal, el valor que encarnen les dones està directament associat a la fecunditat o a la seva negació i, en aquest sentit, la seva presencia apunta sempre cap a les possibilitats de futur (o no). La mares amb fills grans apunten des del passat (elles mateixes) cap al present (els seus fills). Pensem en Hècuba. Les dones joves, casades o no, mares o no, fèrtils o no (voluntàriament o no) apunten a la possibilitat, o no, d'assolir el futur. En aquest sentit, la mares joves s'associen sempre als fills petits, que són clarament una forma de designar el temps a venir que difereix notablement si es tracta d'un nen (futur) o d'una nena (generadora futura del futur). Pensem, per exemple, en la confrontació entre Lady Macbeth i Lady Macduff, que no arriben a trobar-se a l'obra, però que funcionen en oposició l'una respecte de l'altre: Lady Macduff com a dona-mare, amb tot el valor conceptual que comporta com a generadora de futur; Lady Macbeth com a anti-mare (és d'una brutalitat excepcional l'afirmació que fa de ser capaç treure-li al al propi fill el mugró de la boca per aixafar-li el cap si així ho hagués jurat) amb tot el que comporta com a aniquiladora de futur. Tot i així, el valor de les dones (associades als seus marits i fills) en la literatura dramàtica és prou complex com per dedicar-li un apartat a desglossar-lo completament en futures entrades.

L'eix jeràrquic (vertical) planteja la possibilitat d'establir gradacions entre els valors positius i els negatius (poder / subordinació; bondat /maldat; classes socials; graus de coneixement, etc.) i permet, en aquest sentit, afinar més en les apreciacions que fem dels personatges.
Un esquema especialment fascinant apareix, per exemple, a La Tempesta, de Shakespeare, que té una estructura de personatges que sembla particularment embolicada fins que és col·loquen tots els elements de la peça en aquest esquema de doble eix temporal / jeràrquic. L'esquema seria aquest:
De fet, la obra comença amb la tempesta en la qual naufragarà la nau on navega Alonso (A), Rei de Nàpols, amb la seva cort i el seu fill Fernando (F). La metàfora del vaixell en referència a la societat i el seu govern és una metàfora que ja utilitzaven els grecs, i el naufragi, òbviament, no pot simbolitzar altre coses que el mal govern. Per la seva banda, la tempesta (que Shakespeare utilitza en diverses de les seves obres, Otel·lo, Pericles, per exemple) seria la metàfora de l'embat dels conflictes imprevisibles que depara el temps.

Però en aquest cas no es tracta d'una tempesta normal. És una tempesta provocada per Pròsper (P), que actua com a demiürg amb l'ajut d'Ariel (A), un esperit al servei del mag. I el naufragi funciona, dramatúrgicament, com a una suspensió del temps. Tots els personatges del vaixell del Rei de Nàpols es dispersen per l'illa i tots intentaran satisfer, d'una manera o altra, les seves baixes passions de poder. El que es posarà en evidencia al llarg de les peripècies viscudes per tots ells a l'illa és el grau de corrupció i vici que dificulta el bon govern del vaixell / societat, que en la confusió del viatge quedava encobert pel traginar del dia a dia.

Tenim, d'altra banda, els personatges de l'illa, que conformen l'eix vertical. En el centre de l'esquema Caliban (C), l'home al marge de la civilització, el salvatge impulsat pels seus instints més primaris. Ja hem dit que Ariel (A) és un esperit, però és un esperit que (abans de l'arribada de Pròsper) ha estat esclavitzat per la bruixa Sycorax (S), que és la mare de Caliban. Si Ariel, ésser sobrehumà, apunta cap el món espiritual i tendeix al bé i, en última instància, a Déu (D), la bruixa Sycorax (morta i enterrada) apunta cap el món carnal, tendeix al mal i, en última instancia al diable (d) (1). Sycorax, cal no oblidar-ho, és la mare de Caliban i és la causa de la seva inclinació al mal.

Pròsper, el nom del qual apunta indefectiblement cap al futur, té una filla, Miranda (M), que reafirma la idea de futur. Ells dos són els habitants de l'illa. Pròsper simbolitza la saviesa, la capacitat de modificar les coses amb els seus coneixements i la seva voluntat d'obrar guiat pel bé comú. Miranda (dona i verge) simbolitza la capacitat d'accedir al futur pletòric. És justament el que fa possible Pròsper fent que Miranda –que només havia tingut contacte amb l'home-bèstia, Caliban, que havia tractat de violar-la– conegui el fill del Rei de Nàpols, Fernando (F) i s'enamori d'ell.

Curiosament, el vaixell naufragat no s'ha enfonsat. Ariel s'ha encarregat de portar-lo intacte a l'altra banda de l'illa. En el moment que el temps es torna a posar-se en marxa, tots els personatges que anaven en el vaixell tornen a embarcar, amb Pròsper i Miranda (saviesa i futur), moment en que l'ordre moral, social i polític ha estat restaurat i el futur queda obert amb l'enllaç matrimonial de Miranda i Fernando. El mar en calma representa naturalment la fi dels conflictes.

Crec que amb aquest exemple de La Tempesta resulta força evident que un esquema prou explicatiu ens estalvia un cúmul de paraules –articulades en un relat llarg i enrevessat– per explicar el mateix.

Pablo Ley
28.3.2020

Share by: