17_el personatge: memòria i anticipació
Tot personatge habita en el present, però és conseqüència d'un passat que actua sobre ell malgrat perviure només a la memòria, i s'articula al voltant de l'anticipació d'un futur que desitja o tem. És en l'equilibri inestable entre aquests dos pols –memòria i anticipació– on s'estructura la completa identitat d'un personatge. El resultat és que tot personatge transforma minut a minut els paràmetres de la seva identitat passat-present-futur en funció de la situació concreta en la qual es troba en cada moment. Un personatge és, doncs, un constructe mental del qual cap altre personatge al seu voltant pot tenir una idea idèntica en la mesura que qualsevol variació en el punt de vista ho modifica tot.

En l'esquema que proposo per a la construcció del personatge, el present és mostra com una durada sotmesa a aquesta tensió bipolar entre el passat (la memòria) i el futur (aspiracions, expectatives). És més important comprendre la tensió bipolar en la qual el personatge es troba atrapat que el fet mateix de l'acumulació d'informació passada i futura, perquè com a espectadors la donem per suposada i sabem deduir-la i ampliar-la a partir d'indicis diversos, amb freqüència mínims.

Shakespeare, per posar un exemple, no dota el personatge d'Otel·lo d'unes referències biogràfiques molt elaborades, però deixa anar unes poques informacions de les quals es poden deduir molts altres trets de la seva personalitat en el context de Venècia: és moro i, per tant, estranger a Venècia; és general, tot i que, com a militar, s'ha format des de criatura entre soldats; per tant, no té cap refinament cortesà; del seu passat conserva el mocador que un mag egipci li havia donat a la seva mare per aconseguir que el seu pare li fos sempre fidel; és a dir, no es fa cap referència a la religió d'Otel·lo, però aquest mocador l'associa a la superstició i a l'exotisme. Amb aquests pocs trets no resulta gens difícil imaginar un dens univers de vivències passades, de valors presents, d'expectatives futures.

De fet, la necessitat d'acumular informació biogràfica, sociològica i psicològica es produeix, en la història de la literatura i el teatre, molt més endavant, quan el romanticisme, el realisme i el naturalisme imposen per a la construcció dels personatges la necessitats de mostrar el seu context amb la finalitat de justificar les actituds i les accions presents i fer-ho versemblant.
Tornarem a parlar més endavant de l'articulació entre passat-present-futur quan parlem pròpiament de l'estructuració del temps que genera la narració. L'objectiu, ara, és establir els paràmetres temporals d'aquest constructe de la memòria i la imaginació que és el personatge tant per al personatge mateix com per als que l'envolten i, tots ells, per als espectadors que els observen. L'esquema que em serveix per a explicar aquest univers vivencial és el que segueix:
En la vida real, el contínuum d'experiències caòticament desiguals que és la nostra vida queda registrat en la nostra memòria, que és la que permet qualsevol procés d'aprenentatge, en forma de trinxat indistint de vivències en el qual emergeixen, de forma no cronològica, determinats esdeveniments que destaquen, en positiu o negatiu, com a impactes d'especial valor emocional. D'aquesta manera, la memòria ofereix un complet repertori de precedents com a marc estable per a l'acció, alhora que fa possible la projecció cap al futur. Passat i futur queden, així, inextricablement entrellaçats per mitjà de la plataforma temporal més o menys extensa que considerem el present.

Vist així, el present és una construcció mental que emmarca tot allò que és vigent en el moment actual i que pot tenir una multitud de capes simultàniament actives i en constant interferència en una integració no sempre necessàriament harmònica –per exemple: les capes familiar, social, professional, laboral, política, econòmica... el cas és que una persona es comporta de forma diferent en cada circumstància–. Estem parlant d'una vigència que pot durar anys –és el cas del matrimoni, per exemple, o de la professió, o d'un determinat estatus socioeconòmic–, que podem subdividir en etapes successives, les més antigues de les quals, malgrat tot, no només no deixen d'estar actives en el moment present sinó que les considerem, de fet, fundacionals i, por aquest motiu, assoleixen un valor especial. El present té diferents durades segons des del punt de vista que l'observem. Això vol dir que la seva dimensió temporal depèn de la pregunta que ens fem i del conjunt d'objectius que ens hem traçat i ens mouen.

És important retenir aquesta ideal del present perquè tota narració s'inicia, en general, quan aquesta forma de present continuat –ampli i essencialment feliç en la seva no qüestionada normalitat– entra en crisi. La plataforma temporal que suposa el present es redueix al mínim, deixen de ser operatives tant la narració del nostre passat com aquella altra narració que elaborem a partir de la projecció de les nostres aspiracions de futur. El jo queda desproveït de totes les capes narratives que el justifiquen i el protegeixen.

Un cas extrem seria, per exemple, el d'Èdip, obra en la qual la tensió bipolar passat-futur és especialment intensa en la mesura que tots els personatges, tot intentant eludir al llarg d'un extens període de temps els oracles que anuncien futures desgràcies, acaben aniquilant l'articulació passat-present-futur en tots els plans possible, circumstància representada de forma especialment clara i terrible en el fet de ser Èdip, en una aberració temporal òbvia, fill i marit de la seva pròpia mare, pare i germà dels propis fills.

Cenyint-nos a l'esquema que he proposat més amunt i en relació a la construcció dramatúrgica del personatge és important retenir els següents aspectes:
 
Respecte al passat
  • El passat es presenta com el camp de vivències positives i negatives que ha estat la nostra vida fins al moment actual.
  • Es tracte d'un camp acotat tant per les circumstàncies en les quals venim al món (família, estrat socioeconòmic, país, etc.) com per les accions que realitzem al llarg de la nostra vida (i que conformen el que anomenem biografia).
  • Tals experiències només s'activen i ordenen en la memòria davant de preguntes concretes: tan transcendents i fosques com les que va haver de respondre Èdip, o tan banals com, per exemple, “a quin restaurant anirem a sopar aquest vespre?” o “quin és el teu gelat preferit?” (que poden ser de vital importància pel que fa a la versemblança d'un personatge).
  • Davant d'una pregunta, és a dir, davant de la interrogació respecte a un tema concret (i això és justament el que planteja un dramaturg als seus personatges), s'activen determinades àrees d'experiències acumulades. D'aquestes experiències seleccionem per a la narració només les més significatives, explicatives, les més sorprenents. La resta romanen simplement en latència.
  • La selecció d'unes experiències limita progressivament el camp de possibilitats tant passades com futures, de manera que, amb freqüència, un personatge acaba comportant-se d'una forma que podem considerar gairebé autònoma, guiat per la pròpia inevitabilitat de la seva lògica existencial.
  • Un personatge pot sentir-se especialment atret pel passat: està marcat, d'alguna manera, per una especial inclinació cap a l'ordre establert, a tot el que procedeix de la tradició (no es tracta, necessàriament, de conservadorisme en el sentit polític i encara menys en el sentit ideològic extrem que, com en el cas dels feixismes o els fonamentalismes, pot ser fatalment pertorbador per a l'ordre establert).

Respecte al futur
  • El futur s'obre davant de nosaltres com un camp de possibilitats positives i negatives que aspirem a assolir o eludir (la possibilitat negativa per excel·lència és, òbviament, la mort).
  • És, també, un camp acotat perquè inevitablement les nostres aspiracions, tant com la dels nostres personatges, apunten cap a unes àrees d'interès i exclouen d'altres.
  • Dintre de l'extens camp de possibilitats desitjades o temudes, hi ha el que podem considerar expectatives de futur que tenim la raonable certesa de poder assolir sense entrebancs (que són les que, a l'esquema, queden representades per la línia vermella discontínua).
  • Més enllà de les expectatives raonables es plantegen aspiracions a mig i llarg termini i, encara més enllà, els nostres somnis o els nostres malsons de futur (que, a ulls de l'espectador, poden ser realistes o poden ser fantasies directament absurdes).
  • Un personatge pot sentir-se especialment atret pel futur; és aleshores un personatge que es caracteritza per les seves tendències innovadores i la seva predisposició a l'aventura en qualsevol dels camps en què desenvolupi la seva activitat.

El valor de l'oblit: exclusió, ocultació, rebuig
  • La caiguda conscient o inconscient cap a l'oblit, que es una forma de (no) rememoració del temps passat, és un indici clar de pèrdua de vigència del passat en el present (voluntària o involuntària, conscient o inconscient, traumàtica o no).
  • Deixem constantment experiències enrere (en una ruptura matrimonial, en un canvi de professió, en un trasllat de ciutat o de país, en una pèrdua d'estatus socioeconòmic, en una traïció al país, a l'empresa, a algú al qual ens hem sentit particularment lligats) i les excloem de la narració del nostre present. La pèrdua de vigència fa que oblidem de forma natural persones, accions, llocs, successos, etc., que han deixat de ser rellevants en les nostres vides.
  • Cada una d'aquestes ruptures és percebuda com a una crisi i, amb freqüència, aquestes crisis constitueixen el conflicte desencadenant d'una narració. Els nostres jos anteriors conformen els conjunts tancats de les nostres experiències acumulades i solem mantenir-los aïllats de la narració principal (a menys que ressorgeixi algun element d'aquell jo superat que generi un conflicte greu en el nostre jo actual... un altre cop serveix l'exemple d'Èpip, la tragèdia del qual s'inicia amb l'oblidat assassinat del rei Laios a qui Èdip va matar i substituir en el tron i en el llit sense saber que eren pare i fill).
  • Amb freqüència aquestes experiències que hem deixat enrere han pogut quedar, total o parcialment, inconcluses (en molts sentits). Aquesta manca de conclusió pot comportar una intensa nostàlgia o sentiment de pèrdua (fins i tot patològic) que dificulta o impossibilita el necessari i saludable oblit natural.
  • Hi ha, pel contrari, persones, llocs, successos, etc., que per una infinitat de motius (morals, socials, econòmics, familiars...), considerem erronis en la narració de les nostres vides: persones que no hauríem hagut de conèixer o estimar, accions que no hauríem hagut de realitzar, llocs que no hauríem hagut de visitar, successos que no hauríem hagut deixar que s'esdevinguessin. Aquest seria l'entramat de la nostra memòria oculta, records que òbviament conformen el nucli no visible del nostre ésser i que, per aquesta circumstància concreta d'ocultació, poder acabar convertint-se en el centre obsessiu de la narració vital de la persona o personatge que la pateix.
  • Hi ha, a més a més, esdeveniments puntuals traumàtics (un accident, un acte violent, una situació intensament humiliant) que suposen un impacte emocional molt fort però que no sabem com encaixar en les nostres vides. Amb freqüència, tals esdeveniments traumàtics (especialment en la infància) solen caure en una forma, també traumàtica, d'oblit, per a reaparèixer, involuntàriament, en circumstàncies especials.
  • Òbviament, totes aquests experiències oblidades poden reactivar-se en qualsevol moment i fer-ho de forma particularment intensa: és la base de moltes narracions literàries, cinematogràfiques i teatrals en les qual, per bé o per mal, algun element del passat torna a instal·lar-se en la vida d'algun personatge.
  • Tots els successos compartits –amb segones i terceres persones– són percebuts de forma totalment diferent per uns i altres. Aquesta diferència de criteri constitueix la base de tota confrontació que percebem com a conflicte.

Les expectatives de futur secretes, indeterminades o inconscients
  • Un motor fonamental de tot personatge el constitueix les seves expectatives de futur: els seus desitjos i ambicions. Amb tot, no sempre podem confessar obertament tals expectatives de futur.
  • La causa de tal impossibilitat és, sovint, pel simple fet de tractar-se d'aspiracions il·lícites: és el cas, per exemple, de Macbeth i Lady Macbeth, l'ambició dels quals d'accedir a la corona només pot ser satisfeta cometent un assassinat. La il·licitud de les aspiracions és un dels motors més freqüents de l'acció.
  • En altres ocasions, la impossibilitat és deguda al fet de que si desvelem el nostre objectiu, lícit o no, posarem en perill la viabilitat de les estratègies per a assolir-lo: és, per exemple, el cas d'Edmond, fill il·legítim de Gloucester, a El rei Lear, qui, en el desig d'assolir una herència que no li correspon per causa de la seva il·legitimitat, comet tota mena de traïdories; en positiu, el mateix mecanisme funciona, per exemple, respecte a l'amor a comèdies com Treball d'amor perdut, Molt soroll per a no res o El somni d'una nit d'estiu, on l'ocultació dels propis desitjos i aspiracions formen la base de tot l'embolic.
  • Les expectatives de futur, pel fet de ser projeccions dels nostres desitjos actuals, poden ser menys clares del que voldríem. Desconeixem la manera com evolucionarem en el futur –no només nosaltres, sinó també les nostres circumstàncies–, així que les expectatives de futur apareixen sempre com una imatge confusa. Un personatge pot mantenir indeterminades les seves expectatives de futur i ser aquest, justament, el principal motiu d'interès de la peça. Pot ser il·lustratiu d'aquest cas un personatge com el Princep Hal, a Enric IV, company, en les seves escapades de joventut, amb l'obès, ancià i descerebrat Falstaff, però que, arribat el moment, assumeix la seva condició de príncep hereu amb plena consciència i responsabilitat, cosa que sorprèn tothom a causa dels antecedents.
  • De la mateixa manera que neguem inconscientment el passat, hi ha ocasiones en que podem negar inconscientment les nostres expectatives de futur. Senzillament ens neguem a acceptar que desitgem allò que de debò desitgem, que aspirem a allò que realment aspirem.
El present com a nòdul d'interconnexió entre el passat i el futur

Pensat en abstracte, podríem dir que el present té una durada infinitesimal. Abans d'acabar de formular la simple idea del present, aquest ja ha transcorregut i s'ha fet passat. Si a aquesta circumstància li afegim el fet que el passat no existeix –perquè ha cessat d'existir– i el futur no existeix –perquè en el moment que es faci realitat es farà present per a esdevenir immediatament passat– resulta obvi que l'home viu sobre aquella ganiveta esmolada que és el temps que talla el contínuum de la seva experiència a rodanxes primíssimes. És cert que el passat deixa cicatrius. I també ho és que certes tendències verificades en la successió d'instants presents apunten cap al futur.

Vist així, tota la complexa articulació de passat-presente-futur és un producte de la memòria amb què la natura ha dotat alguns éssers vius (el futur és, de fet, una projecció del passat retingut a la memòria que està en la base de tot aprenentatge) i, en el cas de l'home, es construeix (o sobreconstrueix), per mitjà dels codis lingüístics en forma de narració. La subtilesa amb la qual el llenguatge humà elabora els temps verbals és un indici clar de la forma com construïm aquesta narració i de la integració de tots els temps i tots els modes en la construcció global de la nostra narració del món, que té un inici, per remot que aquest pugui ser, té un passat que genera el present, concebut sempre com a durada, i que és el lloc des d'on s'albira una diversitat de futurs possibles als quals aspirem o als quals temem. En aquest fet, en la vital importància de narrar-nos, trobem el motiu dels mites fundacionals, omnipresents en totes les cultures, tant com el motiu de la història –en el pla col·lectiu– o de la biografia i la psicologia –en el pla individual–, o la diversitat de models possibles que proposen en conjunt totes les arts narratives.

En aquest sentit, existim només en la mesura que ens narrem com a individus entre individus en el si d'una complexa societat el transcórrer de la qual cap a la prosperitat o la desgràcia conforma la nostra circumstància... raó que és, en definitiva, la causa primera del teatre.

Pablo Ley
17.4.2020

Share by: