He partit de la idea que un personatge viu en un present que no deixa de ser l'expressió d'un estat d'equilibri entre el passat i el futur. El passat forneix gran part de les certeses que ens permeten endinsar-nos en el futur, és el calaix de sastre de la nostra experiència i del nostre coneixement i és on buscarem sempre, en primer lloc, una resposta als nostres problemes actuals i futurs. Mentre l'equilibri es mantingui, podem donar per fet que el personatge és raonablement feliç, viu raonablement en pau amb si mateix i l'horitzó de futur apareix com a una possibilitat raonablement assolible –només amenaçada per allò que anomenem imponderables, és a dir, allò que és absolutament imprevisible–.

Aquest estat d'equilibri –justament perquè tot equilibri es percep com a una situació estable, sense possibilitat d'evolució o transformació–, és un estat sense conflicte, sense confrontació, un estat sense acció i, per tant, sense drama. Tot drama –en el sentit clàssic– implica una transformació a través d'una cadena de successos des d'un desequilibri fins al restabliment d'un nou equilibri (o l'aniquilació... tornarem en la pròxima entrada sobre aquesta segona alternativa). 

De tot això resulta que, dramàticament, l'estat ideal d'un personatge és aquell que implica un desequilibri perquè –al contrari que un estat d'equilibri– tot desequilibri permet el conflicte, la confrontació, l'acció i, en conseqüència, el drama. Pensem en Aristòtil quan defineix l'adequada extensió d'una tragèdia o una comèdia i diu: “Y por decirlo con una norma general, es suficiente el límite de la extensión que, dando paso a los hechos de una forma probable o necesaria, permite el paso del infortunio a la dicha, o de la dicha al infortunio(1). El que planteja és, justament, que tota obra ha de permetre aquesta transició, bé d'un estat d'equilibri a un estat de desequilibri (tragèdia), o bé d'un estat de desequilibri a un estat d'equilibri (comèdia).

Sembla, doncs, que, per fer-lo teatralment útil, ens convindria modificar lleugerament l'esquema que hem presentat en l'entrada anterior (17_el personatge: memòria i anticipació). Caldria fer, en efecte, una petita modificació en la qual poséssim l'èmfasi, d'una banda (a l'esquerra), en la importància del bagatge de les experiències adquirides i, de l'altra (a la dreta), en les successives etapes de les expectatives de futur, que fan de contrapès tot ampliant les expectatives a curt, mig o llarg termini.

Ja hem definit en l'entrada anterior les expectatives a curt termini com aquelles que tenim la raonable certesa de poder assolir sense entrebancs (són les que van fins a unes setmanes, a uns mesos, a alguns anys vista... quan no esperem cap canvi en les nostres vides). A mig termini serien les que permeten projectar-nos en un futur llunyà però raonablement abastable (veure créixer els fills i arribar a veure els nets, per exemple). A llarg termini són les expectatives d'una felicitat completa en la qual haurem assolit fins aquells objectius que, ara com ara, semblen remots, però no del tot impossibles. 

En l'esquema següent representem aquests tres terminis en les expectatives mitjançant les tres línies vermelles:
Sembla evident que el desequilibri, quan es produeix, arriba inevitablement per la banda de la vida futura, amb la voladura de les expectatives de futur que ens provoca una sotsobra immediata per la pèrdua de tots els objectius vitals. Però l'important es que aquesta voladura, aquesta sotsobra, afecta també a la vida passada, que, en la mesura que perd, en tant que bagatge de recursos, experiències i coneixements, la seva funció anticipativa, esdevé de sobte irrellevant: no hi ha res en el passat que ens permeti anticipar un futur inexistent.

Tornem a Èdip i observem com s'esfondra la seva felicitat present i com, al mateix temps, es destrueix la completa construcció del que ell creia que era la pròpia història (que resulta finalment ser falsa) i desapareix tota possibilitat de futur (el patètic monòleg final que adreça a les seves filles). Pensem en Macbeth, en el Rei Lear, en Hamlet... el desequilibri dinamita l'estructura de tres temps passat-present-futur i redueix la acció a la immediatesa de l'instant actual.

En el moment que s'enfonsen les nostres expectatives de futur, el present immediat és l'únic temps possible. És el present del desequilibri. És el present del conflicte i de l'acció. És el present del drama.

La pregunta que ara ens resta per fer és: què és el que provoca aquest desequilibri?

Pablo Ley
24.4.2020

Share by: