1) PERSONATGES PRINCIPALS

Allò que fa que un personatge sigui principal és el fet que és a ell a qui afecta de la forma més immediata i directa l'incident desencadenant . Són les seves expectatives de futur les que es veuen afectades de forma absoluta. És la destrucció de les expectatives de futur el que acabarà provocant el desequilibri que, en un moment determinat, activarà la cadena de conflicte-confrontació-acció-drama i arrossegarà a la resta de personatges al caos provocat per l'intent de restablir l'equilibri. 

Altres trets que caracteritzen els personatges principals són:

a) reaccionen de forma activa a l'incident desencadenant i tracten d'oposar-se a la circumstància que aquest provoca (podríem dir que se sent obligat a complir o oposar-se al destí fatal).

b) tenen continuïtat al llarg de tota la peça i estan presents en el major nombre d'escenes possible en relació a d'altres personatges menys rellevants.
c) col·lisionen amb el major nombre de personatges de la peça (en general, amb tots els personatges rellevants de la peça).
d) acumulen la màxima quantitat d'informació al llarg de la peça: és a dir, són els que atresoren una major quantitat de paraules en relació a la resta.
e) d'ells solem tenir una visió biogràfica molt detallada amb el desplegament màxim de l'articulació temporal, és a dir, són concebuts en el seu devenir: passat (memòria), present (circumstàncies actuals) i futur (expectatives).

Un exemple clar de personatge principal és Hamlet: l'incident desencadenant –que és allò que l'esperit del seu pare assassinat li revela– el llança al desequilibri de forma gairebé hiperactiva, tot arrossegant la resta de personatges que l'envolten a la destrucció, interactuant repetidament amb cadascun d'ells i explicant a bastament les seves motivacions i les seves idees fins al final de l'obra.

[ NOTA: No utilitzo el concepte de protagonista perquè crec que, d'alguna manera, porta a certa confusió. La paraula protagonista neix del concepte grec agon –central en la concepció de les tragèdies clàssiques– que implica una confrontació entre personatges (però també qualsevol confrontació competitiva en, per exemple, esports, arts o retòrica). Així, el concepte de protagonista sembla plantejar la inevitabilitat de l'existència d'un antagonista, cosa que no sempre es produeix. En el cas que un personatge principal trobi un oponent clar i prou poderós que li faci d'antagonista, tampoc no són tots dos mai al mateix nivell, perquè l'antagonista és, sempre, un personatge subsidiari. En tot cas, quan es produeix un agon potent que permet parlar de protagonista i antagonista, aleshores assistim a un conflicte entre dos universos que entren en col·lisió: són habitualment conflictes irreconciliables, excloents, en els quals no hi ha més possibilitats que la d'un vencedor o la de l'aniquilació de tots dos. Estructures d'oposició d'aquesta mena són, però, freqüents i, en qualsevol cas, són molts els conflictes menors –escena a escena– que es presenten en forma d' agon sense que calgui utilitzar en cap cas el concepte d'antagonista. Un exemple clar de confrontació protagonista / antagonista seria el de la confrontació Antigona / Creont, la col·lisió entre els quals aniquila pràcticament tota la família reial.]

2) PERSONATGES SECUNDARIS

Els personatges secundaris son, essencialment, satèl·lits dels personatges principals i poden tenir una presència i carregar una informació gairebé tan rellevants com les del propi personatge principal. La característica principal dels personatges secundaris és que l'incident desencadenant no actua directament sobre ells , sinó de forma indirecta, perquè és el personatge principal qui els arrossega a la cadena de conflicte-confrontació-acció-drama . 

a) són personatges de continuïtat presents al llarg de tota la peça, però amb menor presència que els principals.

b) tot i no carregar amb el pes de la informació més destacada, tenen una estructura completa de personatge amb passat-present-futur, però habitualment amb un desplegament molt menys exhaustiu que en el cas dels principals.

c) en principi poden col·lidir tant amb els personatges principals com amb els secundaris, però el seu vincle principal –de complicitat o de confrontació– és sempre amb els personatges principals; d'altra banda, pot no existir cap vinculació entre personatges secundaris confrontats.

d) pel que fa a la informació que carreguen, els personatges secundaris solen aplegar entre tots ells una completa estructura de sub-universos conceptuals o temàtics que permeten desplegar determinats aspectes dels personatges principals (tant en positiu com en negatiu).

En una obra com Hamlet , el gruix de personatges format per Claudi, Gertrude, Poloni, Laertes, Ofelia (tal com ja vaig comentar a l'apartat 12_subtemes vs. personatges ), compleixen plenament les característiques dels personatges secundaris. Tots es veuen arrossegats per la sobtada bogeria de Hamlet (provocada per l'incident desencadenant que és l'aparició de l'esperit de Hamlet pare), tenen continuïtat fins al final (la majoria d'ells), permeten a Hamlet expressar plenament l'univers del seu neguit, i tenen entre ells vincles forts, però molt més potents amb el propi Hamlet.

3) PERSONATGES AUXILIARS

La característica principal dels personatges auxiliars és que se situen de forma pràcticament exclusiva en relació amb un sol personatge principal o secundari i tenen com a funció principal la de permetre als personatges als quals s'associen que expressin aspectes que no podrien revelar a cap altre personatge que a algú amb el qual sentin una completa i indestructible confiança.

a) són personatges que tenen continuïtat al llarg de tota l'obra, però no són mai altra cosa que un recolzament escènic per als personatges principals o secundaris.

b) en general, no coneixem (o coneixem molt poc) la seva història (potser aquella part de la seva biografia que explica el lligam amb el personatge al qual serveix d'auxiliar) i molt sovint no tenen nom propi: figuren com a dida, pedagog, amic, company (de cacera, de guerra...).

c) no carreguen pràcticament informació (de fet, la quantitat de paraules que diuen és poc important), però en canvi fan possible que el personatge a ells associat s'expressi tot revelant (al públic) aspectes sovint difícils de confessar obertament.

d) funcionen sobretot com a oients i interrogadors.

e)  de vegades actuen en substitució del personatge al qual estan associats (tot i que no sempre per indicació seva).

f) els seus objectius coincideixen plenament amb els dels personatges als quals serveixen d'auxiliars.

A Hamlet , el personatge auxiliar per excel·lència és Horaci, que, excepte en el primer acte, quan té un protagonisme relativament important en les escenes que precedeixen a l'encontre entre Hamlet i l'esperit del seu pare, es limita a escoltar el que diu Hamlet tot fent preguntes simples i comentaris poc rellevants i quedarà, al final, com a únic testimoni del punt de vista del seu amic. Sabem d'ell que és amic i company d'estudis de Hamlet, però no s'acaba d'entendre què hi fa a la ronda de nit del castell quan apareix l'esperit del pare (la meva hipòtesis és que el personatge d'Horaci resulta de la fusió de dos personatges: el primer, un oficial de la guàrdia i, el segon, el company d'estudis, que és el que fa pròpiament d'auxiliar). Gràcies a Horaci, Hamlet pot dirigir a algú les seves extenses explicacions carregades d'angoixa.

4) PERSONATGES FUNCIONALS

Els personatges funcionals es caracteritzen pel fet d'irrompre en escena amb una funció concreta –generalment informativa, de vegades estructural, d'altres conceptual– i després desaparèixer. 

En qualsevol cas, es poden diferenciar tres tipus de personatges funcionals.

I.  Els més habituals són els personatges funcionals informadors :

a) apareixen, en general, en una sola escena.

b) d'ells no sabem altra cosa que la funció que exerceixen.

c) habitualment aporten la informació necessària per a fer progressar l'acció.

d) la informació és servida en forma de relat (que pot arribar a ser força extens) dirigit en general a un personatge de primer nivell.

Són personatges funcionals informadors tot els missatgers que apareixen ja a la tragèdia grega i que trobem sovint en Shakespeare i tants altres autors clàssics. Un exemple shakespeareà de personatge funcional informador seria, per exemple, el soldat ( sergeant ) que fa el relat davant del Rei Duncan de com d'heroicament s'han comportat Macbeth i Banquo en la batalla que semblava desesperadament perduda. El soldat aporta una informació necessària per a que el públic pugui construir la personalitat del personatge principal. 

II. Un altre tipus menys freqüent són els personatges funcionals estructurals que serveixen per a incidir puntualment sobre l'estructura energètica de la peça.

Un exemple de personatge funcional estructural seria, en la mateixa obra de Macbeth , el porter que obre la porta del castell quan tot just Macbeth i Lady Macbeth acaben d'assassinar el Rei Duncan. Enmig d'una llarg seqüència emocionalment molt negre, el porter apareix gairebé com un pallasso, és a dir, amb el nas vermell i una manca de destresa i una xerrameca obscena pròpies del borratxo, i després l'escena continua amb la mateixa negror, amb un to potser més estrident, quan Macduff descobreix el cadàver de Duncan. La veritable funció del porter és canviar el to de l'escena per a accentuar encara més la negríssima tensió que viuen tots els personatges. El seu monòleg, tot i que revelador, té un valor més aviat secundari respecte a la seva capacitat de modificar l'estructura energètica de la peça.

III. Hi ha un últim tipus, tampoc freqüent, que és el que anomeno personatge funcional-tema , amb algunes característiques ben determinades: 

a) és un personatge jeràrquicament superior als personatges principals i secundaris 

b) apareix quan resulta necessari reunir dues faccions enemistades de personatges sense que la situació acabi en oberta confrontació.

c) la seva superioritat jeràrquica esdevé la raó per la qual, dramatúrgicament, no tenen altra opció que encarnar el tema que regeix la peça dramàtica.

Dos exemples possibles serien, un, el del Príncep de Romeu i Julieta , capaç de reunir, sense que es matin, les faccions dels Montagut i els Capulet i, dos, el Dux de Venècia, capaç de reunir Otel·lo i Brabàntio (pare de Desdèmona) la mateixa nit que el negre ha fugit amb la noia per fer "l'animal de dues esquenes". Ni el Príncep ni el Dux tenen cap més funció que la de refrenar l'ímpetu dels oponents. L'única justificació dramatúrgica i conceptual possible per a la seva presència és fer-los encarnar directament el tema de la peça: a Romeu i Julieta , la superació d'una forma arcaica de confrontació política; a Otel·lo , la impossibilitat d'arribar a conèixer la veritat de cap altra manera que no sigui per aproximació (el que fa el Dux quan arriben Otel·lo i Brabàntio és rebre els informadors que anuncien l'arribada d'una armada turca; informador rere informador, el que canvia és el nombre de vaixells que conformen l'armada).

5) PERSONATGES COL·LECTIUS

Els personatges col·lectius estan en el mateix origen del teatre i són, de fet, anteriors al teatre mateix, tal com va començar a escenificar-se a la Grècia clàssica. De fet, és del cor des d'on –tal com ho explica Francisco Miguel del Rincón Sánchez a Tespis, l'inventor de la tragèdia grega , publicat a Ítaca– se separa el primer actor que encarna un personatge. A la Poètica , Aristòtil indica com, després, Èsquil i més tard Sòfocles van incrementar el nombre d'actors, cosa que va permetre l'increment del nombre de personatges. Eurípides, finalment, incorporarà un últim personatge que no parla (però que té presència escènica, cosa que, quan parlem de textos dramàtics, de vegades s'oblida).

En el teatre que sorgeix a partir del Renaixement, el cor rarament apareix (i en cap cas té la importantíssima funció que va tenir originalment a la Grècia clàssica), però en canvi apareixen grups de personatges que poden funcionar com a tal (encara que parlin amb diferents veus) i, sobretot, apareixen personatges individuals que representen el sentir d'un grup o altre o, fins i tot, d'una determinada majoria (de vegades en sintonia amb el sentir del públic, d'altres en franca confrontació amb ell).

La funció dels personatges col·lectius consisteix habitualment en establir el sentiment comú, la norma, i per tant, en establir l'excepcionalitat de la situació en que es veu immers el conjunt de personatges principals i secundaris. 

Corol·lari: els personatges i l'estructura de temes i subtemes

La classificació dels personatges tindria un valor molt relatiu si no fos perquè és una eina especialment afinada per a establir de forma inequívoca quins són els personatges d'una obra que es regeixen per un subtema i ens resultaran necessaris a l'hora de construir la completa articulació de subtemes al voltant del tema que els uneix.

En aquest sentit, només els personatges de primer nivell –és a dir, els personatges principals i secundaris– carreguen habitualment tema. La resta de personatges –auxiliars, funcionals, col·lectius– contribueixen al desplegament total del tema però –amb alguna excepció– no carreguen tema. 

L'excepció òbvia –i que, per tant, no cal explicar– és la del personatge funcional-tema. Una altra excepció és la dels personatges col·lectius quan els afecta directament l'incident desencadenant i esdevenen, de sobte, principals (exemples els trobaríem a col·lectius afectats per guerres o catàstrofes quan del que es tracta és de posar en evidencia el patiment de tots).