Només cal veure fins a quin punt es desplega el personatge de Macbeth en comparació a aquells que el segueixen en ordre d'importància (el total de personatges arriba gairebé als 50), per adonar-se de la seva centralitat, que, amb 5377 paraules en 145 rèpliques al llarg de 15 escenes (del total de 28 escenes de l'obra), podríem dir que fa d'ell el protagonista absolut. Al seu costat, Lady Macbeth resulta, des del punt de vista quantitatiu, un personatge secundari la funció del qual és definir amb precisió determinats aspectes morals i psicològics del propi Macbeth (una funció a la qual també hi contribueixen les bruixes que aboquen tots dos personatges a l'abisme moral de l'ambició desfermada de tot principi ètic).

Però la sorpresa, quantitativament parlant, es produeix amb un personatge que, en la memòria que queda després de la lectura, no resulta ni de lluny tan significatiu. Malcolm –seguit de Macduff, lligats tots dos en forma de binomi–, carreguen amb un nombre important de rèpliques i paraules que els permeten expressar de forma completa la seva concepció del món, radicalment oposada a la de Macbeth. 

D'una banda Macbeth i Lady Macbeth (amb l'extensió de les bruixes), de l'altre Malcolm i Macduff (a qui es poden agregar els personatges de Lady Macduff i del seu fill), conformen la principal estructura d'oposicions de la peça.

És en aquest punt, reduït tot personatge a un nombre determinat de paraules i d'accions, quan comencem a ser conscients de la dificultat de la construcció d'un personatges. ¿De debò 5377 paraules són capaces de definir un personatge que en la imaginació de qualsevol lector apareix com una figura gegantina? La dificultat es troba en la capacitat evocativa de cada una d'aquestes paraules i d'aquestes accions, en la tria de les imatges que generen, en les causes que les provoquen i les conseqüències que les segueixen i, sobretot, en tota la informació que cada una d'aquestes paraules i accions desperten en la memòria de cada espectador. 

La imatge que utilitzo sovint per donar idea d'aquesta circumstància és que el dramaturg (i amb ell el director i tot l'equip que l'acompanya) el que fa es llençar un grapat de pedres a l'estany de la memòria i la imaginació de l'espectador. Les pedres, en caure a l'aigua, generen un dibuix complex d'ones concèntriques que s'expandeixen fins arribar a la riba i, un cop allà, es repleguen cap al centre generant uns entrecreuaments de les ones en un dibuix complex que depèn, en gran part, de la forma de la riba. Aquesta diversitat d'ones entrecreuades segons la forma de cada estany em serveix com a metàfora per explicar que cada espectador veu el que veu, el que pot i vol veure, aportant del seu bagatge personal –vital i cultural– molt més del que, de bon principi, li ofereix el dramaturg i, amb ell, l'equip que ha generat l'obra de teatre.

Pablo Ley

13.4.2020

(anar al següent article)