Estem finalment en disposició d'abordar la lògica amb la qual els diversos tipus de personatges interactuen entre ells. I ho fan mitjançant tota la diversitat d'accions possibles propiciades per les seves confrontacions i amb el desplegament de tot el ventall de monòlegs i diàlegs ja assenyalats. Es tracta d'una lògica en gran mesura determinada pel fet que davant de l'escenari es congrega un conjunt d'espectadors que anomenem públic. Cal insistir en aquest fet, perquè, molt més que una recepció individual, la seva és essencialment una recepció col·lectiva, cosa que determina en gran mesura la interpretació del significat últim que farà cada espectador (1).

Apostem per un model de tres fases que ens permet combinar (amb els inevitables desajustos) les tres tríades de les que hem parlat fins aquí:

En realitat, cap d'aquests conceptes recull en la seva totalitat tot el que s'esdevé en cadascuna de les diferents fases, ni acaba de tenir en compte el flux energètic (2) continu que es produeix en escena i que aquí ens serveix, en gran mesura, per articular la lògica de les tres fases tal com la proposem.

Aproximació al flux energètic

De fet, aquest flux energètic –que més endavant abordarem amb més detall– caldria caracteritzar-lo, de moment i de forma molt sintètica, de la manera que segueix:

• La Fase I comença quan tot just les persones que ben aviat esdevindran espectadors, cadascú encara amb les seves pròpies preocupacions i els seus objectius privats, acaben d'arribar al lloc on es produirà el fet escènic. Aquest és el moment en què es produeix la fusió de la suma d'individualitats dels espectadors en la comunitat compacta del públic. Al mateix temps, es produeix la activació de dos mecanismes fonamentals: primer, el mecanisme de l'atenció i, tot seguit –i significativament més important–, el mecanisme de la curiositat. La curiositat fa que, de sobte, s'activi el procés mental de l'anticipació que permetrà als espectadors establir un seguit d'hipòtesis (3) respecte a l'espectacle –que només acaba de començar– en la seva totalitat. La pregunta que, d'alguna manera, es formula cada espectador podria enunciar-se així: “Com acabarà això?”, que és la pregunta que habitualment ens fem sempre que, en la nostra vida real, ens veiem immersos de forma directa o indirecta en qualsevol forma de conflicte. És a dir, els mecanismes energètics de l'atenció i de la curiositat activen els processos de la significació que permetran articular les cadenes (o estructures) narrativa i conceptual.

• En la Fase II, el col·lectiu dels espectadors és conduït a través de la cadena de tensions i distensions positives i/o negatives –conflictes, esdeveniments, expectatives, amenaces, suspens, introducció de nous personatges, noves informacions, girs inesperats, atmosferes inquietants, sorpreses...–, que simbolitzem en l'esquema amb la fletxa ascendent. Anomenem aquesta cadena de tensions progressivament més intenses horitzó de creixement. L'objectiu d'aquesta cadena de tensions creixents és el de fer possible, com ja hem dit, l'adequat desplegament conceptual i narratiu (4). El procés mental de l'anticipació es complementa, a mesura que avança la peça, amb el procés de verificació. Anticipació i verificació permeten una mirada constant i simultània tant cap al que encara ha de produir-se –futur– com cap al que ja s'ha esdevingut –passat–).

• En la Fase III, es produeix el màxim energètic (o clímax) on conflueixen totes les cadenes conceptuals, narratives i energètiques. Al màxim energètic el segueix una distensió que fa possible el tancament de totes les línies traçades i abordar les darreres conclusions per assolir el final.

Recuperarem més endavant, com ja he dit, l'anàlisi de l'estructura energètica –que ara només hem apuntat– amb l'objectiu de deixar constància de la impossibilitat de separar les tres estructures fonamentals del desplegament d'una peça dramàtica com són: a) l'estructura conceptual, b) l'estructura narrativa, c) l'estructura energètica.

També recuperarem més endavant els processos mentals d'anticipació i verificació que es produeixen en el cervell dels espectadors i que són responsables en gran mesura de la correcta recepció del complexíssim missatge que s'ha enunciat dalt de l'escenari.

Un esquema de desplegament per fases

L'esquema que proposem a continuació no té cap vocació programàtica –ni estètica ni poètica–, ni aspira tampoc a cap forma ni fórmula d'esdeveniment teatral perquè considerem que l'art, tal com l'entenem avui, aspira a copsar la singularitat. El que vol aquest esquema és senzillament recollir el viatge mental del públic, sigui quina sigui la concreció escènica que finalment es desplegui al seu davant.

A un model de tres fases es correspon l'esquema que durant anys m'ha servit per a intentar explicar quin és el recorregut que va des del primer impacte que rep el públic fins arribar al final. L'esquema, volgudament simple, s'adequa al que he explicat en les entrades anteriors especialment en relació al símil dels escacs.

Les tres fases es subdivideixen al seu torn en diferents seccions, cadascuna de les quals té característiques i funcions ben diferenciades respecte a les altres.

Així, la FASE I está formada per les Seccions 1 (obertura) i 2 (punt d'arrencada). La FASE II per un nombre indeterminat de Seccions 3.1...3.n (desplegament). I la FASE III per les seccions 4 (màxim energètic) i 5 (final).

Fase I (5)

Secció 1: obertura

Des del mateix inici de la Fase I Secció 1 l'espectador rep els primers impactes. És, en primer lloc, una immersió senso-emocional i només després –i progressivament– desencadena els processos mentals de la interpretació narrativa i conceptual. Aquesta immersió que s'inicia des dels primers moments és el que anomeno interfície, bàsicament perquè la seva funció és la de connectar allò que passarà a l'escenari amb l'imaginari mental de cada espectador (6).

De la interfície es desprèn de forma immediata el gènere al qual s'adscriu l'espectacle que es presenta als ulls del públic. El gènere és molt rellevant perquè implica una sèrie de pressupòsits que, com a espectadors, ens predisposen a una determinada actitud emocional però també, i sobretot, a preveure una forma estructural que anticipa la sintaxi general de l'espectacle i ens en facilita la lectura (7).

Des del punt de vista conceptual, el que es presenta des de molt a l'inici de la Fase I són les premisses conceptuals que permetran el desplegament de la completa proposició que s'enuncia. De fet, estem parlant –en aquest moment inicial del desplegament dramatúrgic– d'una forma encara difusa i preliminar del tema (perquè el tema, com a tal, només apareix de forma progressiva, a mesura que la dramatúrgia avança, i es defineix quan ha estat plantejat en la seva totalitat, és a dir, al final de la peça). Aquestes premisses conceptuals són el que permetrà a l'espectador formular-se les preguntes que guiaran tot el seu procés de recepció i, en aquest sentit, ordenaran al voltant d'una idea –que s'anirà definint de manera progressiva durant els processos d'anticipació i verificació propis de la Fase II– la interpretació de tot allò que es presenti dalt de l'escenari.

En termes narratius, la Fase I Secció 1 és el moment de les presentacions 1) de l'espai i 2) dels personatges, que faran possible el desplegament de la narració. En aquesta secció, freqüentment prop de la Secció 2, és quan es planteja habitualment 3) el conflicte (8) que farà possible el desplegament de 4) l'estructura temporal que l'espectador previsualitzarà en forma d'anticipació dels esdeveniment possibles.

En relació al símil que hem utilitzats dels escacs, la Fase I Secció 1 equivaldria a l'obertura i el primer desplegament de les peces fins que el joc queda travat en el centre del tauler. El joc realment ja està servit i no resulta difícil plantejar les línies mestres del joc que es produirà a partir d'aquest moment.

Secció 2: punt d'arrencada

La Fase I Secció 2 implica un canvi substancial, respecte a la secció anterior, perquè dramatúrgicament es dóna per pressuposat que l'espectador compta ja amb tots els elements necessaris per al desplegament de la triple estructura conceptual, narrativa i energètica.

La Secció 2 funciona, en part, com a precipitador de les successives seqüències de la Fase II, però és important incloure-la dintre de la Fase I en la mesura que es contraposa clarament a la Secció 1 i, de fet, conclou la Fase I. Si la Secció 1 funciona com a presentació general de totes les línies que es desplegaran al llarg de la dramatúrgia i té, per tant, tendència a la dispersió i l'acumulació d'elements, la Secció 2 desencadena el conflicte i presenta la tendència contrària a la concentració i reducció als elements principals.

Energèticament la Secció 2 suposa una inflexió nítida respecte a la Secció 1 perquè, si la Secció 1 es presenta com un desplegament d'elements que defineixen una situació essencialment estàtica, la Secció 2 és un punt d'arrencada que posa aquesta situació en moviment.

Narrativament la Secció 2 defineix de forma més clara i delimitada el conflicte (sovint presentat de forma difusa en la Secció 1), defineix les contraposicions entre els personatges i desencadena una situació de no-retorn que provoca el desplegament de la cadena de seqüències narratives.

Conceptualment la Secció 2 especifica l'eix temàtic que articularà tota la peça.

El Rei Lear: un exemple de Fase I –Seccions 1 y 2–

Les dues primeres escenes d'El Rei Lear ens permeten exemplificar amb tota claredat el funcionament de les Seccions 1 y 2 de la Fase I.

Així, la Secció 1 es desplega en l'Acte Primer Escena 1, quan es reuneix al palau de Lear la pràctica totalitat dels personatges. Els primers en aparèixer són Kent, Gloucester i Edmund i, tot seguit,  apareixen Lear, els Ducs d'Albània i Cornualles, el Rei de França, Goneril, Reagan i Cordèlia. Pel que fa als personatges principals només falta, molt significativament a la vista de com acaba la peça, un personatge tan rellevant com Edgar, que apareixerà al final de l'Escena 2. L'escena acaba amb la presentació del conflicte, que és la disputa entre, en primer lloc, el Rei Lear i la seva filla Cordèlia i, en segon lloc, entre el Rei Lear i el lleial Kent.

La Secció 2 es desplega al llarg de l'Acte Primer Escena 2. L'acció es desplaça al Castell de Gloucester i concentra la seva atenció sobre només tres personatges que sintetitzen el conflicte. Ja coneixíem al Comte de Gloucester i el seu fill bastard Edmond, i poc després coneixerem a Edgar, fill legítim de Gloucester, que és, després del Rei Lear, el personatge més rellevant de l'obra, perquè sobre ell recaurà, un cop resolt el conflicte, la corona. Si Edmond funciona com a catalitzador i precipitador de les principals conflictes que es produiran al llarg de l'obra, Edgar actuarà en el sentit exactament oposat. Edmond exemplifica el caos de la mateix manera que Edgar exemplifica la restauració de l'ordre.

No tenim espai aquí per analitzar en profunditat aquestes dues primeres escenes d'El Rei Lear, però en elles apareixen de forma molt precisa els diferents aspectes que hem destacat en els apartats anteriors, és a dir: la interfície, la presentació de gènere, les primeres premisses conceptuals, la presentació de l'espai i dels personatges, la formulació del conflicte, l'arrencada de l'estructura temporal que ha de permetre el desplegament simultani de les estructures conceptual, narrativa i energètica. En definitiva, el que fan les Escenes 1 i 2 de l'Acte Primer d'El Rei Lear no és altra cosa que preparar el desplegament de la Fase II, que és on es verifica en gran mesura, la sensera narració fins a assolir la resolució del conflicte.

Fase II

Seccions 3.1...3.n: desplegament

La Fase II és, en general, la més extensa i la més subjecta a una àmplia i variada gamma d'estructures possibles. Prengui la forma que prengui, la cadena de Seccions 3.1... 3.n ha de permetre, en última instància, el desplegament de tots els termes de la proposició completa del tema que es corresponen amb la cadena argumental, tal com ho plantejàvem a 15_la cadena conceptual: els conflictes i el temps, on a la cadena de conflictes C1... Cn que, ordenada en el transcurs temporal T1... Tn, conforma l'argument li correspon la cadena de termes Tr1... Trn que desplega la proposició completa del tema i conforma l'argumentació:

Des del punt de vista conceptual, la cadena de Seccions 3.1... 3.n equivaldria, doncs, a la major part de la cadena Tr1... Trn i desplegaria la pràctica totalitat de la cadena dels termes que conformen l'argumentació des del plantejament inicial en el moment de la presentació del conflicte fins a la resolució del mateix en el moment del clímax o màxim energètic. Cada seqüència de la cadena de Sección 3.1... 3.n vindria, així, a desenvolupar un subtema propi fins a completar la idea sencera enunciada en el tema.

Narrativament, la cadena de Seccions 3.1... 3.n vindria a desplegar la cadena narrativa tal com la vam caracteritzar a 14_subtemes vs. espais, de manera que cada espai de la cadena E1... En reuneix en cada ocasió part del conjunt de personatges P1... Pn. confrontats en la sèrie de conflictes C1... Cn en una cadena temporal T:

Cada secció de la cadena de Seccions 3.1... 3.n apareix als ulls dels espectadors com a una seqüència netament diferenciada tant de la secció que la precedeix com de la secció que la segueix. Les variacions entre seccions poden verificar-se de moltes maneres: per un canvi d'espai o en l'espai (canvi de llum, per exemple, o aparició d'un personatge o un element que el modifiqui); alteració parcial o total de la composició dels personatges que hi interactuen; evolució del conflicte o aparició d'un de nou que alteri completament la interacció entre els personatges; el desplegament d'un nou subtema de tal manera que el subjecte de les converses es modifiqui de forma clara. 

Ja hem avançat com funciona energèticament aquesta Fase II i com tota la cadena de Seccions 3.1... 3.n haurà d'articular-se en funció d'un horitzó de creixement que pressuposa una cadena de tensions que apunta cap al màxim energètic. La modulació de les tensions en el contínuum energètic permetrà allargar la cadena de Seccions 3.1... 3.n tant com sigui necessari. En qualsevol cas, sense una adequada articulació energètica de tota aquesta fase resultaria impossible mantenir l'interès i l'atenció per part dels espectadors.

El Rei Lear: les Seccions 3.1... 3.n

La cadena de Seccions 3.1... 3.n pròpia de la Fase II comença, en el cas d'El Reil Lear, a l'Acte Primer Escena 3 i continua al llarg dels següents tres actes fins a la darrera escena de l'Acte Quart. Són, en total, vint-i-una escenes que puntuen pas a pas l'esfondrament del regne fins enfonsar-se en l'abisme de la guerra civil, i acompanyen la caiguda de Lear en la follia i la desorientació de Gloucester en la seva ceguesa (real i metafòrica).

En molts sentits, La Tragèdia del Rei Lear pot considerar-se, escena a escena, una anàlisi de la estupidesa política amplificada socialment fins a precipitar la societat sencera en l'abisme del caos. Així, conceptualment, l'obra traça el camí de les conseqüències d'una mala decisió política i, narrativament, ressegueix el viatge de la doble trama al voltant de Lear i Gloucester, que, de ser garants de l'ordre, esdevenen les primeres i pitjors víctimes dels seus errors.

El viatge energètic d'El Rei Lear és fascinant, creix pas a pas a través de la humiliació de Lear y Gloucester, assoleix un primer màxim energètic en la tempesta, continua amb el creixement del poder del bàndol que reuneix els personatges més malvats i assoleix el segon i definitiu màxim energètic en la guerra que, tot i que ja forma part de la Fase III, funciona al llarg de tota la cadena de Seccions 3.1... 3.n com a horitzó de creixement.

Fase III

Secció 4: màxim energètic

El viatge que s'inicia en la Fase I i es desplega en la Fase II desemboca en la Fase III Secció 4 que funciona com a col·lector de les cadenes conceptual, narrativa i energètica i aboca tota la peça a la resolució final del conflicte.

Conceptualment funciona com a conclusió de l'argumentació general.

Narrativament sol reunir al conjunt de personatges (o, en el cas de Shakespeare, als personatges que han sobreviscut a tots els tràngols) enfrontats en una gran confrontació final.

Energèticament sol presentar-se com a bomba energètica que allibera al públic de totes les tensions acumulades al llarg de la peça (tant si l'obra acaba bé com si acaba malament).

Secció 5: final

La Secció 5 i última té com a funció tancar completament el viatge que ha travessat les Fases I, II i III i fa possible lligar tots els caps que puguin haver quedar solts.

Conceptualment clarifica, si cal, i arrodoneix la idea desplegada com a tema.

Narrativament explicita el destí dels personatges que han superat la narració.

Energèticament modifica el sentit de l'energia acumulada fins al màxim energètic i dilueix ràpidament la intensitat.

El Rei Lear: les Seccions 4 i 5

La Fase III d'El Rei Lear queda tota ella circumscrita a l'Acte Cinquè que compta amb un total de tres escenes.

La Secció 4 es resol, en les Escenes 1 i 2 de l'Acte Cinquè.

L'Escena 1 presenta al bàndol dels malvats, amb l'entrada d'Edmund, Reagan, cavallers i soldats i, poc després, del Duc d'Albània, Goneril i més soldats que es preparen per al xoc armat final.

L'Escena 2 presenta al bàndol contrari, amb Lear, Cordèlia i soldats i, tot seguit, amb l'entrada d'Edgar i Gloucester. Sembla, per tant, imminent l'inici de la batalla que, malgrat semblar inevitable, no queda explicitada en cap acotació.

Cal dir, però, que les escenes de guerra eran del gust de l'època i, en aquest cas, l'escenificació d'una batalla quedaria més que justificada amb la presència de tants cavallers i soldats, amb tambors i banderes, tal com reclamen les acotacions.

En últim lloc sembla necessària per tal d'omplir al buit (que d'altra manera gairebé sembla un gag còmic) entre la sortida d'Edgar anunciant-li al seu pare que se'n va a lluitar i, just una rèplica després, tornant per anunciar-li que Lear ha estat vençut en la batalla.

En qualsevol cas, hi ha, en aquest punt, una necessitat escènica de generar un terrabastall energètic que doni sortida a les moltíssimes tensions acumulades al llarg de la peça. Quedaria, per tant, més que justificat el xoc entre els dos bàndols confrontats tan llargament preparat i esperat pel públic.

Curiosament, però, el desig del públic, que és la victòria de Lear i, sobretot, de Cordèlia sobre el bàndol dels malvats, no es compleix. I l'última escena de l'obra comença, precisament, amb l'entrada d'Edmond portant a Lear i Cordèlia com a presoners.

L'Escena 3, energèticament molt menys intensa que les dues anterior, es correspon amb la Secció 5 i posa fi al discurs en el moment que els dos germans lluiten en un duel en el qual, finalment, Edgar resulta vencedor.

Els últims caps es van lligant poc a poc: el Duc d'Albània, malgrat haver vençut, cedeix al poder al bàndol vencedor. S'anuncia la mort de Gloucester. Les germanes es maten entre elles. Edmond mor. Apareix finalment Lear amb la seva filla morta als braços i ell mateix cau mort. Kent renuncia a la corona i Edgard l'assumeix.

Malgrat tot, després del caos, s'assoleix la pau.

Fi de la tragèdia de Lear.

Pablo Ley

13.3.2020

(anar al següent article)  [en breu]