Als que ens dediquem a la història de la literatura dramàtica ens són familiars dues grans desfetes de civilitzacions superiors. Una, que donarà pas a la Cultura Hel·lènica, es coneguda com a Edat Fosca, que va des del col·lapse de la Civilització Micènica –un col·lapse que la historiografia actual encara no ha acabat d'explicar satisfactòriament i que afecta a totes les civilitzacions de l'Orient Mitjà i la Mediterrània (2) – fins a la progressiva recuperació de la Grècia Arcaica al segle VIII a. C., segle en què Homer escriurà la Iliada i l' Odissea que són la base de tota la literatura posterior a Grècia, Roma i, en general, Europa. En el moment de màxima esplendor d'aquest renaixement hel·lènic es produeix, precisament, l'eclosió del teatre amb la creació de les grans tragèdies d'Èsquil, Sòfocles i Eurípides.
L'altra gran desfeta d'una civilització superior, que es produeix amb la Caiguda de l'Imperi Romà d'Occident, es l'així anomenada Edat Mitjana (un nom que diu ben clarament que, pels qui la van batejar d'aquesta manera, aquesta època ni tan sols tenia entitat pròpia). L'Edat Mitjana donarà pas al Renaixement que es produeix, en primer lloc, a Itàlia. Als ulls del la cristianíssima Itàlia Renaixentista, les grans restes del Colosseu de Roma devien ser una evidència prou clara de l'enfonsament d'un món que va temptar, fins a acabar-la, la paciència de Déu. El Renaixement, primer a Itàlia, després a tot Europa, recuperarà les arts i la cultura grecollatines però mantenint els avenços intel·lectuals fets al llarg d'aquest temps intermedi. També faran eclosió en aquest període les diferents formes de teatre europeu, cadascuna amb un segell característic segons s'hagi desenvolupat a Itàlia, Espanya, Anglaterra o, poc després, a França.
En tot cas, el que ens importa és que els grans imperis són, al capdavall, la sobreconstrucció d'una idea que esdevé material a través d'edificis, places, monuments, muralles, carreteres, aqüeductes, conreus i totes les altres materialitzacions de la cultura... però cal no oblidar que, per una o altre raó, en qualsevol moment i per les causes més insospitades l'engranatge del sistema pot fer, senzillament, fallida. Les ruïnes del passat són les restes d'una idea, d'una concepció del món i de com aquesta concepció va materialitzar-se.
Els mitjans de comunicació socials
Aquesta idea sobreconstruïda que esdevé civilització materialitzant-se en objectes portadores dels valors totals d'una societat determinada és el que en els anteriors articles d'aquesta sèrie dedicada a el tema o el principi de coherència he anomenat significat global.
Partim sempre de l'home natural i del seu entorn tribal, i és a partir de les reestructuracions successives d'aquest entorn i de l'ampliació sintagmàtica de l'espai natural com anirem descobrint: a) una cada cop més gran complexitat de l'espai natural que s'articula de forma jerarquitzada, b) una fragmentació i diversificació de la realitat social derivada de la divisió del treball i, al mateix temps, c) un desenvolupament de les diverses formes de cultura articulades en forma de sistema de mitjans de comunicació social que és, en principi, molt simple però que, a poc a poc, esdevé més i més complex fins arribar al sistema conformat pels mitjans de comunicació de masses actuals.
Insisteixo en el concepte de mitjà de comunicació social perquè l'ús que li donem en primer terme en l'actualitat és el de mitjà de comunicació de masses . Però, amb un sentit més elemental, un mitjà de comunicació social seria qualsevol element que, al marge fins i tot d'una possible funcionalitat utilitària, realitza un procés de comunicació de valor social (per exemple, una gerra de vi pot ser el suport d'una escena mítica). Podem, sí, diferenciar entre mitjans de comunicació interpersonals –com una carta o un ram de flors que algú envia a algú altre– i els mitjans de comunicació socials –com l'esmentada gerra amb l'escena mítica o una obra de teatre que representa el mite mateix–. L'important és que un mitjà de comunicació social té com a receptor no un individu específic sinó un col·lectiu format per un conjunt indeterminat d'individus que pertanyen –i així ho senten– a una determinada comunitat. Com en el cas de la gerra de vi, no cal ni tan sols que aquest conjunt indeterminat d'individus sigui molt nombrós, però sí que se senti formant part d'una comunitat i són justament els valors d'aquesta comunitat el contingut del missatge. No cal dir que els objectes que ens interessen a nosaltres són aquells que són portadors d'un missatge de valor social.
Amb tot, i si considerem que els mitjans de comunicació social tenen el seu origen en les capacitats expressives de l'individu en el si del grup i que, conseqüentment, tenen el seu punt d'arrencada en l'emissió dels missatges més simples que és capaç d'emetre l'ésser humà, serà necessari interrogar-se sobre com s'ha produït l'evolució i progressiva especialització fins a assolir la complexitat dels mitjans de comunicació socials actuals. En tot cas és obvi que la complexitat dels mitjans de comunicació socials és inevitablement simètrica a la complexitat de la societat que tracten de reflectir.
Un primer corol·lari d'aquesta simetria, és que el desenvolupament i estructura dels mitjans de comunicació socials delata la complexitat de la societat en cada moment.
En tot cas, resulta fascinant la manera com, a la Grècia clàssica, en el context de les Grans Dionisíaques, acompanyat de tot un gran cerimonial públic en honor de Dionisos, reunint al voltant de l'orquestra –que és l'espai on canta i balla el cor– als més alts representants de les institucions polítiques i religioses de la polis d'Atenes, amb la presència de representants de totes les polis aliades i de tota la comunitat de ciutadans, el teatre se situa en el centre mateix dels valors del pensament atenès.
El teatre aconsegueix ser representatiu de les màximes aspiracions polítiques i intel·lectuals de la polis d'Atenes i, en aquest sentit, estudiar les tragèdies d'Èsquil, Sòfocles i Eurípides tot resseguint els avatars de la història d'Atenes en els 75 anys que van des del final de les Guerres Mèdiques –479 a. C.– i el final de la Guerra del Peloponès –404 a. C.– ens permet entendre la completa evolució històrica, política, econòmica, social, filosòfica, estètica... de l'Atenes del segle V a. C.
Atenes és, però, una societat relativament senzilla. Una polis relativament petita que se situa en el centre d'un imperi poc cohesionat i mal estructurat –conformat per les polis reunides a la Lliga de Delos– que és la causa de la seva grandesa però també de la seva fi: la revolta de les ciutats sotmeses al poder (i la prepotència) d'Atenes és el que desencadena la Guerra del Peloponès. Després d'aquest període, el teatre no tornarà a tenir mai més la preeminència que va tenir a Atenes. Mai més tornarà a ser el centre del món.
L'Atenes posterior a la Guerra del Peloponès serà molt més simple –perquè ja no serà el centre d'un imperi– i la situació que l'envoltarà serà molt més complexa –perquè, a poc a poc, es veurà arrossegada cap a un món de gran confusió com és el de la Mediterrània durant el període hel·lenístic, que va de Alexandre el Magne fins a l'eclosió de Roma–. La prestigiosa Atenes hel·lenística serà el centre filosòfic del món antic, però el teatre no recuperarà mai més la importància que va tenir al segle V a. C. i es limitarà a ser, en el millor dels casos, una forma elegant i culta d'entreteniment.
Per la seva banda, Roma serà una societat molt més complexa, la ciutat serà immensa, i els seus primers ciutadans es dispersaran, amb la voluntat de dominar-lo, per un territori cada cop més gran. El teatre –que necessita la concentració humana que ja no caracteritza Roma– serà menyspreat pels intel·lectuals com Horaci, que el consideraran un entreteniment groller de la plebs –pa i circ–.
Plaute i Terenci responen a aquesta realitat. Sèneca, en canvi, no va escriure per a ser representat pròpiament en un teatre, sinó per a ser escoltat en forma de lectura i destinat a un públic que no té res a veure amb aquesta massa inculta que acudia als teatres.
L'Edat Mitjana estarà conformada per societats molt més simples, i el teatre retorna a les formes més elementals –joglars, acròbates, bufons...– o es refugia en els grans cerimonials religiosos –que són autèntics esdeveniments para-teatrals–. D'aquestes dues fonts també s'alimentarà el teatre renaixentista.
El Renaixement retornarà la importància a les ciutats i, amb les ciutats, renaixerà el teatre com a necessitat social, lloc de trobada, d'entreteniment i, també, de formació cultural i de debat polític i filosòfic. Ho fa per tot Europa i assolirà una importància sorprenent. Però ni tan sols Shakespeare, amb tota la seva capacitat de reinventar-se l'home (com diu Harold Bloom (3)), assolirà els grans valors socials que van representar els grans tràgics grecs.
Al costat del teatre, per damunt del teatre, al llarg dels segles que van des de l'Atenes clàssica fins al present, la multiplicitat de mitjans de comunicació socials –tots els mitjans que són transmissors d'allò que anomenem cultura– han anat ocupant cadascun d'ells els seus llocs per definir i delimitar adequadament el món en què vivim. Dintre del sistema global, el teatre es desplaça a llocs més o menys rellevants des del punt de vista social: pot representar a faccions socials ínfimes –els cafès cantants del Parel·lel, per exemple– o a l'elit política o econòmica del país –el Liceu a la Rambla–.
Fer una anàlisi de la nostra societat des del sistema de mitjans de comunicació social i del lloc que entre ells ocupa avui el teatre ens donaria una radiografia molt clara del que som. Com a l'Atenes clàssica, no es tracta tan sols d'analitzar el teatre que fem –què diu, com ho diu–, sinó que es tracta també d'analitzar: a) el cerimonial que es desplega al seu voltant, b) els representants de la gran societat que és capaç de convocar, c) l'interès que desperta en altres comunitats culturals i teatrals, d) els representants que aquestes altres comunitats envien per a ser testimonis de la rellevància i dels avenços de la nostra cultura i del nostre teatre i e) la capacitat que té de reunir a la comunitat dels ciutadans al complet.
En el cas del nostre teatre, des de les grans lluites político-culturals del primer Teatre Independent dels anys 60 i 70 fins al domesticat teatre actual potser podrem constatar una pèrdua neta del pes social que el teatre té en la nostra societat.
El procés d'especialització dels mitjans de comunicació social
Però per entendre com es produeix el procés d'especialització dels mitjans de comunicació socials i com evolucionen les posicions de cadascun d'ells en el sistema global, el que hem d'entendre, primer i abans que res, és que els missatges que emeten són, com qualsevol missatge, descomponibles en significant i en significat. L'especialització dels mitjans de comunicació social i dels missatges socials que emeten té necessàriament una doble vessant: d'una banda, una especialització progressiva en relació al significant; per l'altra, una especialització progressiva en relació al significat.
- En relació al significant
En aquest sentit, si pretenem sistematitzar el procés d'especialització històrica dels mitjans de comunicació social en tant que significants, tindrem com a resultat la classificació clàssica dels mitjans caracteritzats pels seus suports materials. En quant a les arts, per exemple, tindrem una classificació que destacarà, per exemple, l'arquitectura, l'escultura, la pintura, la poesia, la literatura, el teatre, la música... i tantes altres arts com vulguem afegir –i, encara més important, en l'ordre
(4) que les vulguem posar– sempre que tinguin una clara autonomia com a formes significants sobre una base material determinada. En aquest sentit, seguir el curs de com les arts, al llarg dels segles, es van separant progressivament per a esdevenir noves formes d'art és relativament senzill.
En general, la modificació dels mitjans de comunicació social es produeix, pel que fa al significant, en tot allò que afecta al seu suport material, sigui en els aspectes tècnics o sigui pel que fa als aspectes organitzatius, tot i que també cal parar atenció a tots els aspectes no directament significatius del codi, com poden ser, per exemple, els estils d'època.
- En relació al significat
Si, en canvi, pretenem sistematitzar el procés d'especialització històrica dels mitjans de comunicació social en tant que significat, el resultat a que condueix pot semblar tan complex que, en aparença, faci pràcticament impossible una classificació. I encara més si tenim en compte que el significat que es propi dels diferents mitjans de comunicació socials pot ser paral·lel, complementari o oposat i això, fins i tot, dintre d'un mateix mitja de comunicació social.
D'altra banda, la tendència a interpretar tots els mitjans de comunicació socials com a portador de missatges gairebé equivalents o escassament contradictoris (en tant que continguts socio-ideològics d'una època o de la seva superestructura) ofereix una imatge falsa de la realitat.
Limitem-nos, de moment només de forma hipotètica, a acceptar que segurament és possible aquesta segona classificació dels mitjans en funció dels significats i que segurament és possible seguir el curs històric de les seves modificacions (7) . Que això és així ens ho demostra, a més a més, l'experiència quotidiana, ja que en accedir com a receptors a un mitja de comunicació social determinat sabem per endavant el que busquem en ell i que, per tant, no trobarem en altres. Per l'experiència tenim, en definitiva, una evidència ben clara de que els mitjans de comunicació social conformen un sistema que actua interrelacionadament.
- Un sistema interrelacionat
Tots els mitjans de comunicació conformen, en efecte, un sistema interrelacionat l'objectiu conjunt del qual és oferir una visió funcional i, per tant, actual del món –el significat global– en què es desenvolupa una societat concreta en un moment històric determinat (cosa que implica, a la vegada, intentar predir el seu futur a curt, mig i llarg termini).
Dintre d'aquest sistema, cada mitjà de comunicació social expressarà aquella part del significat global que és capaç, amb el recurs de tot l'aparell significant, d'expressar. Els diferents mitjans de comunicació social poden ser –o fins cal que siguin– redundants (en alguns punts més o menys amplis de confluència on se solapen), però mai exclusivament redundants. La raó de ser d'un mitjà de comunicació determinat només pot trobar-se en el fet mateix de la seva necessària, específica i incompartida funcionalitat comunicativa.
Aquesta freqüent superposició significativa dels mitjans de comunicació social en la seva interrelació ofereix la imatge d'un sistema no rígidament estructurat en què uns mitjans de comunicació social reforcen, modifiquen o matisen altres mitjans de comunicació social i en què la juxtaposició reiterativa conforma un missatge global dinàmic, un procés dialèctic d'emissió continuada de missatges, que ja està contingut en cada un dels missatges dels diferents mitjans de comunicació social.
Aquesta circumstància d'emissió continuada de missatges interrelacionats explica de forma suficient el concepte de discurs fort que considero central a l'hora d'analitzar el veritable significat de qualsevol missatge. El discurs fort, tal com l'entenc, és la intenció socio-ideològica amb la qual l'autor (o autors) carreguen el missatge que emeten en contraposició a la idea predominant de la societat que es desprèn del conjunt de missatges que la caracteritzen. Tot missatge neix per a reforçar a contradir de forma total o parcial els missatges anteriors. No és que el context actuï sobre el missatge, sinó el missatge que vol actuar sobre el context i tracta de modificar-lo.
Abordaré en el proper article una reflexió sobre com els mitjans de comunicació social esdevenen emissors de significats homogenis, homogeneïtat que es deriva de la necessària voluntat comunicativa que és sempre prèvia a la mateixa emissió, que s'instal·la en la inèrcia comunicativa que caracteritza tots els mitjans de comunicació socials, i que s'estructura al voltant d'unes expectatives de recepció raonables. I reflexionaré també al voltant de la raó que fa que, contradient la lògica pròpia dels mitjans de comunicació social, l'art es manifesti avui, però també al llarg de la història, com l'afirmació d'una voluntat comunicativa oposada, justament, a la inèrcia comunicativa.
altres articles dedicats a la sèrie sobre "el tema o el principi de coherència"
Si t'ha agradat aquest article i vols seguir-nos, pots fer-ho a través de telegram
Eòlia, Escola Superior d'Art Dramàtic
Casp 82, 08010 Barcelona
Idea, realització i direcció de
Projecte Galilei
Amb la col.laboració de
l'Ajuntament de Barcelona
i de l'Institut de Cultura
