el tema o el principi de coherència 1 (veure tots els articles de la sèrie)

Hans Kreder. The Power Of Nature Prevails. Angkor Wat, Cambodja, 2016. (link)
Utopia i distopia, 
o sobre la construcció del món
per Pablo Ley
A The World Without Us (El món sense nosaltres), Alain Weisman planteja de forma completament seriosa com, en poc més de 500 anys després de la nostra futura i inevitable extinció, desapareixerà del món tota petja humana al temps que la natura rebrotarà arreu esplèndida tal com la van conèixer i habitar originalment els nostres avantpassats abans d'esdevenir el que ara som. Weisman inicia el procés de desmuntatge lent però inexorable de la civilització en el capítol dos del seu llibre i ho fa amb aquestes paraules: “L'endemà que els humans desapareguin, la natura es farà càrrec de les nostres cases i immediatament començarà a eliminar-les de la faç de la terra” (1). 
I després continua recordant-li al lector com és de difícil preservar una casa de l'atac insidiós dels elements. “Fins i tot si vius en un barri desnaturalitzat i postmodern, on les màquines pesants han triturat el paisatge, han substituït la indisciplinada flora autòctona per una gespa obedient i uns arbrets uniformes, i pavimentat els aiguamolls amb la justa intenció de controlar els mosquits, fins i tot així saps que la natura no ha estat vençuda. No importa de quina forma hermètica hagis segellat l'interior tèrmicament aïllat de la teva casa, perquè les espores invisibles penetren igualment, i esclaten de forma inesperada en taques de floridura [...]. O perquè, de sobte, descobreixes que has estat colonitzat per tèrmits, formigues de la fusta, escarbats, vespes o fins petits mamífers...”.

El llibre de Weisman em va servir per documentar-me per a imaginar i descriure la torturada ment d'un personatge obsessionat per l'extinció de l'ésser humà. El que més preocupava al meu personatge era l'aigua que penetrava per qualsevol esquerda i feia possible que les plantes hi arrelessin. A poc a poc les arrels rebentaven les esquerdes, esfondraven els sostres, enrunaven les parets. Els animals –petits, progressivament més grans– ocupaven a poc a poc les cavitats que les ruïnes creaven. I els arbres creixien sobre la massa de ciment, maons, ferralla, sobre les cases, les fàbriques, les ciutats, les carreteres, les vies dels trens, els aeroports... i, al final, l'alliberament es produïa en descobrir que, al darrera de tanta destrucció, senzillament renaixia la Natura... la veritable Natura, aquella que havia donat forma a la ment (i les angoixes) de l'ésser humà antic i modern (i del meu personatge).
Pablo Ley. Paisatge de Tahití
1.

És en aquesta Natura, sobre la qual l'ésser humà no té cap poder –com el meu personatge–, on em vull detenir per a continuar la reflexió sobre això que he anomenat “tema o principi de coherència”. Tenim l'home ancestral, l'home senzillament enfrontat al poder immens de la natura. L'home sol. Sense eines. Sense foc. Sense paraula. Amb el mateix objectiu que qualsevol altre animal, que és el de sobreviure. És en aquest entorn on es genera l'estructura que caracteritza el nostre cervell i, en la mateixa mesura, el nostre pensament, la nostra Weltanschauung, la nostra mirada sobre el món (més que visió del món, perquè tota Anschauung comporta un punt de vista actiu, una opinió).

L'home ancestral s'enfronta a la natura empès per la urgència de les seves necessitats immediates. El món que ell habita i que coneix com el palmell de la pròpia mà és tot el que existeix. Més enllà d'aquest univers que ha explorat detingudament hi ha l'inconegut (i davant l'inconegut hi apareix la por). És el coneixement profund, íntim, la integració de l'home en aquest espai nutrici i protector –del qual es deriva la feracitat que se li atribueix–, allò que fa d'aquest món un Paradís. Un Paradís que coincideix plenament amb la idea del seu món, la idea total d'aquest món, el seu significat global.

Parlar de l'existència d'un significat global en el context natural o, fins i tot, tribal, resulta relativament fàcil i permet a més a més una explicació semiòtica. En aquest sentit resulta interessant el concepte de funció-signe que Umberto Eco (2) aplicava de forma més restringida a l'arquitectura. Per a Eco, “el objeto de uso es, desde el punto de vista comunicativo, el significante del significado denotado exacta y convencionalmente, y que es su función”, tenint en compta que “la caracterización de un signo se basa solamente en un significado codificado que un determinado contexto atribuye a un significante” (els subratllats són seus).

En aquest sentit, l'entorn (en primer lloc l'entorn tribal, immediat, però després també l'entorn actual, el de la societat moderna, reestructurat, ampliat, multiplicat) pot ser definit com a un objecte d'ús. Si tractem d'imaginar l'univers vital de la col·lectivitat com a un gran significant que ha de ser interpretat des d'una perspectiva estrictament pragmàtica i funcional tindrem la certesa de l'existència d'un significat ben codificat per a la col·lectivitat en qüestió.

Pensem en aquell home natural del qual parlàvem més amunt. Pensem en com la urgència d'una necessitat genera una pregunta i com aquesta pregunta modifica radicalment la seva mirada sobre el món (la seva Weltanschauung). Pensem, per exemple, en el desvetllament de la gana. La gana genera la pregunta: “Què hi ha al meu voltant que pugui satisfer la meva necessitat de menjar?”. La mirada se centra només en aquells elements que es presenten a la vista que tenen alguna utilitat com a aliment. La resta, senzillament, queda convertit en un fons irrellevant mancat de tot interès. Cada pregunta transforma la mirada sobre el gran significant que és la natura: la set, la son, la nit, el perill, el desig sexual... (De fet, aquesta és la tesi central del primer article de la sèrie sobre el tema)

També pot afegir-se que, de vegades, és la natura mateixa la que es fa present i permet l'aparició de la pregunta: el signe vermell d'una poma en un arbre enmig del Paradís pot fer que ens interroguem sobre la possibilitat de la nostra gana. ¿Tinc gana? El món és ple de signes que reclamen la nostra atenció i ens plantegen interrogants. El mapa del nostre món, el petit món que podem abastar i experimentar per nosaltres mateixos, sense cap aportació d'altri, és una mena de mapa del tresor ple de fites, senyals, dreceres i, sobretot, dels llocs que responen als nostres interrogants essencials per a la supervivència i molt especialment, pel que fa a l'ésser humà, els llocs de refugi, reunió del grup i proveïment de matèries primeres i aprovisionament d'aliments necessaris per a la supervivència col·lectiva.
Les conseqüències d'aquesta concepció de l'espai per a la dramatúrgia són interessants perquè ens permeten entendre un personatge com a part d'un univers vivencial en el qual es desplega la seva personalitat. Desenvoluparé en propers articles aquesta concepció de l'espai mental en general i de l'espai dramatúrgic en particular, però abans d'arribar-hi, potser valgui la pena entretenir-se encara un moment en els orígens de l'home seguint el llibre de la paleoantropòloga Mª Angeles Querol, De los primeros seres humanos (3).
     Tal com explica Querol, l'existència de campaments-base o fogueres és ja una evidència entre els homínids més antics. La discussió paleo-antropològica pel que fa a l'ús territorial per part dels homínids s'estableix entre dues postures que, en qualsevol cas, no discuteixen la importància de tals campaments. La diferència rau en que uns defensen l'existència d'una única base central i d'altres l'existència d'una diversitat d'elles repartides pel territori (4). L'important, en tot cas, és que des dels grups més antics del gènere Homo es coneixen llocs on la acumulació de pedres tallades i ossos no pot ser explicada per causes naturals, cosa que pressuposa, per tant, l'existència de llocs “de reunió” de durada variable.
     “Es indudable que la teoría del hogar central o de cualquier punto de reunión de carácter repetitivo exige, entre los homínidos, un conocimiento importante de sus territorios y una especie de mapa mental que les posibilite reconocer los caminos y volver a donde han salido. Pero esto lo hacen los primates, las tortugas y las hormigas, por poner ejemplos extremos. No parece difícil imaginar que un homínido bípedo, con las manos libres,
un cerebro relativamente desarrollado y magnífica visión estereoscópica, haya podido también hacerlo.” (5)
     En comparació amb els ximpanzés, entre els quals no existeix concepció de “llar” o lloc repetitiu de reunió, els grups del gènere Homo semblen distingir-se sobretot pel costum de transportar els aliments i les eines per a processar-los a llocs escollits. L'evidència arqueològica presenta: “una tipología bastante variada –sólo piedras, mucha piedra y poco hueso, mucho hueso y poca piedra, sólo huesos–, y una génesis o historia formativa también diversa –aportados por la naturaleza, por los homínidos o por los animales, o por todos ellos alternativamente o al mismo tiempo–.” (6) L'evidència arqueològica reforçaria, segons aquesta especialista, la hipòtesis d'una diversitat de bases.
     Això no obstant, el que és de debò rellevant d'aquest fet (pel que fa al tema que ens ocupa) és que la selecció natural ha afavorit aquells grups la tendència dels quals va ser la de reunir-se en determinats llocs –sigui per motius de seguretat o com a llocs especialment atractius per l'ombra o l'aigua– allò que, de retruc, va afavorir la possibilitat d'una progressiva divisió del treball.
     Sobresignificar qualsevol d'aquests espais amb elements decoratius (culturals) no suposa altra cosa que reaprofitar un mecanisme mental del qual ja ens havia dotat la natura: la capacitat de llegir signes que reclamen la nostra atenció i ens plantegen interrogants sobre el seu valor i la seva funció per a nosaltres: pintures, tòtems, estendards, etc., i, a partir d'aquí, estàtues, temples, panteons, etc., ens permeten orientar-nos en l'espai de forma col·lectivament coherent.
Pablo Ley. Paisatge de Tahití
2.

Tornem aquí a l'ésser humà immers en el caos sígnic de la societat contemporània, per constatar, amb nostàlgia, que l'entorn tribal original havia de ser perfectament comprensible per a l'individu en la mesura que podia abastar-lo pels seus propis mitjans d'exploració i experimentació. Són les reestructuracions successives de l'entorn, a mesura que el grup es desdobla i la seva articulació es fa cada cop més complexa allò que allunya de l'individu la comprensió immediata.

Cabria, doncs, entendre el contingut social global precisament com les múltiples interpretacions, inclús antagòniques, d'un model espacial funcionalment concebut. Tota interpretació depèn del punt de vista de l'individu dintre de l'articulació de les successives i cada cop més complexes estructures de base enteses com a significants que cal interpretar constantment per tal d'orientar-se i sobreviure-hi. 

I, si això és així, no hi ha raó per a no poder analitzar l'univers social (en la seva màxima amplitud) com a un conjunt de sintagmes espacials (aproximadament i essencialment idèntics) articulats successivament en unitats sintagmàtiques majors (cada una d'elles sempre aproximadament i essencialment idèntica a la resta, en el mateix nivell jeràrquic). Els sintagmes menors vindrien a constituir una equivalència de l'entorn tribal i serien per ells mateixos comprensibles per a qualsevol individu de la col·lectivitat, mentre que els sintagmes majors conformarien les articulacions socio-polítiques i econòmiques més elevades i abstractes.

Simplificant radicalment aquest plantejament, em refereixo, per exemple, a que diversos grups tribals conformen una tribu i que diverses tribus poden unir-se per a constituir un sintagma superior i així successivament –juntament amb tots els canvis i transformacions socials necessaris– fins assolir allò que en l'actualitat entenem sota el concepte d'Estat o, encara més, fins assolir la reunió d'Estats que és, sense anar més lluny, aquesta Unió Europea a la crisi de la qual assistim (perquè ha d'articular i harmonitzar unitats administratives, territorials, econòmiques, militars... que, de base, no són en absolut equiparables).

Més enllà de l'espai que podem experimentar pels nostres propis mitjans i l'experiència del qual podem compartir al si del grup (tribu) a través del llenguatge, hi ha l'inconegut, és a dir, l'espai de les pors, els mites, la religió. De fet, a l'hora de pensar el món no podem aturar-nos en els límits del món conegut i ens veiem impulsats a abastar-ho tot, fins als últims confins de l'univers.

Existeixen, de fet, tres àmbits que han de tenir-se en compte i que resulten clarament diferenciables: 1) l'àmbit de la pròpia experiència; 2) l'àmbit de les experiències compartides (mitjançant –sobretot, però no de forma exclusiva– l'ús de la paraula i que, gràcies a l'escriptura, podem retrotraure diversos mil·lennis cap al passat); 3) l'àmbit que se situa més enllà de qualsevol experiència aconsellable (els llocs llunyans i perillosos dels quals ens reporten noticies els aventurers: el segle XIX va explorar els límits de la geografia del nostre món; el segle XXI ho intentarà amb el sistema solar) o de qualsevol experiència possible (la mort és, probablement, l'àmbit que se situa de forma més clarament irrevocable fora de tota experiència personal o social possible, d'aquí que resulti un dels grans àmbits de l'especulació metafísica i religiosa al llarg dels segles).

La cultura, tota la cultura amb totes les formes possibles entre les quals cal comptar el teatre, se situa en els àmbits 2 i 3, en el de les experiències compartides i en el del més enllà, la recerca dels límits i l'exploració de les pors. El més colpidor de tot això és descobrir, com descobria el meu personatge obsessionat per l'extinció de l'ésser humà, que al capdavall el món, aquell món que al principi fins i tot a ell li semblava sòlid, no era altra cosa que el constructe caòtic d'una societat alienada... o, encara pitjor, el constructe caòtic de la pròpia ment, un univers conformat per la pròpia angoixa. Era justament per això que se sentia alliberat en el moment que retornava a l'àmbit 1, el de la pròpia experiència, i recomençava explicar-se des de zero el món...

... El món com a utopia.

altres articles dedicats a la sèrie sobre "el tema o el principi de coherència"

Si t'ha agradat aquest article i vols seguir-nos, pots fer-ho a través de telegram

Share by: