En aquest article, doncs, continuo desenvolupant el que ja he tractat en els articles anteriors referits al tema o el principi de coherència. El que intentaré aquí, recolzant-me en Émile Durkheim, és mostrar la manera com es produeix el salt des de la infraestructura econòmica a la superestructura ideològica. Però si he arribat a Durkheim no ha estat de forma casual. En realitat respon al convenciment que, per entendre el nostre present global i hipertecnològic en el qual el teatre és una anomalia arcaïtzant, cal recordar que la nostra societat és el resultat d'una evolució, prolongada al llarg de mil·lennis, que es caracteritza per una progressiva i cada cop més complexa divisió del treball. A l'origen trobem el grup social natural, la tribu (amb una divisió del treball mínima, insignificant per a allò que ens interessa), en l'interior de la qual descobrim que tots els missatges (aquells que, conjuntament, conformarien la superestructura ideològica i que tenen funcions espirituals, ètiques, estètiques, pragmàtiques...) són emesos pel mateix grup social que és el receptor i que els mitjans emprats són els bàsics de la comunicació humana: lingüístics, visuals, corporals, sonors...
Caldria afegir que en l'interior del grup natural, la tribu, no hi diferenciació real de missatges espirituals, ètics, estètics, pragmàtics... o, dit d'altra manera, que els diferents tipus de missatge, sigui pel seu suport material o per la seva intenció significativa, es fonen, o confonen, en la massa global de missatges (estem parlant de tatuatges, pintures corporals i facials, guarniments i capells de plomes, pentinats i barbes, robes, collars, arracades, braçalets cerimonials, músiques, cants, danses, tòtems, ornamentacions de tendes, de l'entorn, el terra, les roques, les fogueres...). D'aquesta sopa primitiva primigènia és d'on progressivament, en el procés d'especialització propiciat per la divisió del treball i gràcies a la incorporació de successius elements tècnics que transformen les possibilitats comunicatives, anirien separant-se les diferents arts i, amb elles, els diferents mitjans de comunicació.
Però el que realment importa és que, en qualsevol dels casos, l'objectiu de la comunicació social (contraposada a la comunicació individual) és la comprensió del món, essencialment incomprensible en la impossibilitat d'abastar-lo tot, tal com es presenta en el dia a dia als ulls de la tribu. No importa com sigui d'ample o de complex aquest món, ni del temps que abraci la memòria: és justament d'aquesta immensitat d'on sorgeixen els mites. Aquesta mirada circular ens porta a parlar de l'existència d'un significat global que, com veurem, Émile Durkheim identifica amb la mateixa societat.
El significat global, el món, la societat, és el punt de referència que prenen el conjunt dels missatges socials que dia a dia travessen el nostre univers comunicatiu. No importa com d'específica sigui la informació del missatge social concret. En última instància, qualsevol missatge social acaba fent sempre referència a la mateixa societat a la qual ajuda a delimitar i definir. Això és encara més obvi en missatges socials complexos de caire col·lectiu com ho són, en general, els que produeixen les diferents arts, entre les quals el teatre és especialment rellevant, sobretot si tenim en compte el seu origen històric en les particulars circumstàncies de l'Atenes del segle V a. C. De fet, tant les tragèdies d'Èsquil, Sòfocles i Eurípides com les comèdies d'Aristòfanes fan referència directa i inequívoca al significat global que era la societat del seu temps: el punt de vista és el de la polis d'Atenes en el temps que va des del final de la Segona Guerra Mèdica al final de la Guerra del Peloponès, 75 anys d'intensa activitat política, econòmica, militar i cultural que acaba amb la derrota atenesa davant dels espartans l'any 404 a. C.