Contes pandèmics
per Elna Roca
La pandèmia del coronavirus està provocant a tot el món uns instants de vertigen social absolutament inimaginables fa ben pocs mesos. Sota l'amenaça del covid19 no ens ha quedat altre remei que tancar-nos a les nostres cases i aïllar-nos del món. Però tot aïllament implica un temps de reflexió que pot eclosionar en forma de creativitat. És per això que Ítaca ha volgut adherir-se al joc d'Elna Roca (que ella mateixa explica més avall) i que està donant com a resultat aquest seguit de contes que ara publiquem. Esperem que l'entreteniment us obri les portes i les finestres de la imaginació per defugir la reclusió entre les quatre parets de casa vostra.
Aquest sèrie de contes neix d'una espècie de joc. Un joc que té com a objectiu obrir una petita finestra a l'exterior per on tots puguem respirar durant una estona en aquests dies de confinament. El joc va començar així: davant la perspectiva de la monotonia dels dies que venien, vaig fer una crida perquè tothom qui volgués m'enviés tres paraules, concretament un lloc, un personatge i un objecte. Vaig escriure aquestes paraules en paperets que vaig dipositar en diversos recipients que vaig trobar per casa. I des del dilluns 16 de març, que cada dia trec un paperet de cada pila i a partir del que em surt escric un conte. I així aniré fent fins que s'acabi el confinament. O aquesta és la intenció.

Són moltes les iniciatives creatives que estan sortint aquests dies i moltes les persones que intenten adaptar diferents disciplines artístiques a un format que es pugui transmetre fàcilment per les xarxes. La literatura sempre ha estat una opció per gaudir a soles que ens permet viatjar sense moure'ns de casa, justament el que necessitem ara mateix. També ens permet endinsar-nos a altres realitat per repensar, encara que sigui inconscientment, la nostra realitat. I la nostra realitat ara mateix és una realitat per repensar, una realitat que ens obre la porta com a societat a un possible canvi. Tot i que sabem que fins que no tornem d'aquest parèntesi, no canviarà res. I probablement això ens angoixa, o al menys això m'angoixa a mi. Però amb optimisme, pensem que podem aprofitar aquest temps per reflexionar sobre què volem que canviï. Si llegir literatura ens fa repensar la realitat, escriure'n també. Escriure aquests contes, és potser, sense buscar-ho, la meva manera de reflexionar sobre la societat que m'agradaria quan sortim d’aquí. Perquè les accions que fan els personatges dels contes, la manera com decideixen viure les seves històries i, sobretot, el final del conte reflecteixen un punt de vista sobre la vida. Sempre he trobat molt complicat escriure finals, perquè crec que tenen un pes molt important sobre el missatge que transmet una història. Precisament per això crec que escriure contes m'és útil, perquè són un relat curt que necessita un final. Amb tot això no vull dir que els contes que trobareu en aquest blog siguin grans teories filosòfiques sobre el món que volem després d’aquesta pandèmia. Només són contes. Però tot això, encara que jo no ho vulgui, hi és.

Una altra cosa que trobem a faltar aquests dies de clausura és la gent. I no em refereixo només a tots els amics i familiars amb qui fem skypes o qualsevol de les mil plataformes que ara han sortit per a fer video-trucades, que també, sinó a la gent que encara no coneixem. Als desconeguts. A tota aquesta gent que, per atzar, ens trobem al carrer, al metro, a l'ascensor. I a totes les històries que s'amaguen darrere seu. Perquè el món exterior està ple d'històries, digues-li inspiració o digues-li estímuls. I ara que estem tancats, només ens tenim a nosaltres i al nostre cervell. I sí, internet està ple d'estímuls i d'inspiració i d'històries, però no és el mateix. Al menys per a mi. Per això vaig decidir demanar a diferents persones que em diguessin paraules per escriure els contes. Perquè sóc de l'opinió que necessitem els altres per a crear. I no només com a receptors. Jo vaig voler fer públics aquests contes perquè altres persones poguessin passar millor aquest confinament, però també vaig decidir que no volia que totes les idees vinguessin del meu cervell, que volia que altres compartissin amb mi allò que els passava pel cap. Així el resultat de la creació seria més interessant. Seria com una manera d'escriure per als altres i amb els altres. 

No sé quins contes sortiran d'aquest experiment, no sé per a quin tipus de públic seran, no sé si n'estaré orgullosa de tots ells o si em farà vergonya penjar-ne algun; igual com tampoc sé fins quan estarem tancats a casa, quan desapareixerà aquest virus, com seguirà el món quan tot això acabi. Però sé que aquí seguim i que, ara més que mai, necessitem veure'ns, abraçar-nos i sentir-nos riure. Però no podem. Aquests contes volen ser una abraçada virtual, volen fer somriure, volen ajudar a portar una mica millor aquests dies tan estranys que estem vivint. Potser alguns ho aconseguiran, potser alguns no, però aquesta és la incertesa que ens envolta.

Elna Roca
Share by: